Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 24/10/97

 

100 km/h


El fet me’l contà el meu col·lega de la Universitat de Sevilla. Ell té dues ajudants que són dos exemples de el que podriem anomenar cultura de la ciutat. aprofitant la meva seguretat de que aquesta columna hípica en català te ben escasses possibilitats de ser llegida a Sevilla diré que les dues ajudants les podríem incloura dins aquest grup de persones, majoritàriament dones, que denominam bledes. Bé, idò. Es va estravenir que es varen dividir la feina i a una d’elles li tocà aquell any la caiguda de l’Imperi Romà i les conseqüències que aquesta caiguda havia tengut en la història del pensament mèdic. La caiguda de l’Imperi Romà es un tema molt estudiat i discutint i existeix una abundant bibliografia sobre aquest assumptes. Una de les raons que es solen argumentar es la superioritat de l’exercit barbar respecte al roma, una superioritat que estaria basada entre altres coses en una bona cavalleria.


L’ajudant bleda havia llegit una mica de pressa aquests llibre i, com he dit abans no era en absolut una dona pagesa amb les idees clares. Va començar la classe i aviat va arribar a l’assumpte de les causes de la caiguda del famós imperi. I es va referir a l’esment da superioritat de la cavalleria bàrbara. I sense encomanar-se a Deu ni al dimoni va dir textualment que els bàrbars posseïen cavalls que eren capaços de fer 100 kilòmetres amb una hora. Quan acabà la frase va veure un alumne que aixecava la mà i li demanava la paraula. Quasi sense esperar que li atorgàs l’alumne amb evidents mostres d’irritació en públic i amb veu ben alta li digué que d’ençà que havia entrat a la Universitat havia hagut d’escoltar i creure coses molts estranyes, cap de tan grosses, però, com les que havia sentit en aquesta assignatura d’història de la medicina, que ami havia protestat i que havia procurat ser un alumne aplicat i educat, però que la seva paciència tenia un límit i que a ell ningú li faria creure que els bàrbars tenguessin cavalls que anassin a cent kilòmetres per hora. El desconcert de la professora fou tan gros que hagué de suspendre la classe i el meu col·lega intervení en el conflicte creat car la professora es negava a seguir donant classe davant d’aquell —deia ella— energumen, mentre que l’estudiant no volia que de cap de les maneres al final de curs la que li corregís l’examen una bleda com aquella. El cas de la professora sevillana es només un exemple pintoresc, però hi ha que dir que hi ha molta gent que idees absolutament eixelebrades sobre la velocitat del cavalls, entre ells molt de guionistes de cinema. Les possibilitats dels cavalls són molt més modestes. El millor dels cavalls galopadors, actualment Peintre Celebre, el guanyador de l’Arc del Triumf pot anar a 60 kilòmetres a l’hora. Però aquesta velocitat, aquest esforç, només la poden aguantar durant un kilòmetre i mig. El millor dels trotadors —Lord Stormont— pot arribar a anar a 55 o 56, però només 500 metres. Velocitats respectables, però allunyades de les afirmacions de la professora sevillana: 100 kilòmetres en una hora!


Diumenge qui ve es celebrarà a Menorca una jornada de confraternització entre antics cavallistes menorquins i mallorquins. Em vaig preinscriure per assistir-hi i poder-ho contar. No he tengut la sort de ser seleccionat. Ha tengut preferència el més dematiners i els més vells. Ho trob just. Però aquesta consideració no impedirà que el diumenge senti un forta enveja del que podran assaborir embostes de nostàlgia.