Francesc Bujosa - Pàgina oficial -

 

Ultima Hora - 4/10/09

Can Prunera: barraxines i babaianes


La vellesa m'ha fet abandonar definitivament una volguda aspiració, que ara sé impossible, i és la de poder fer dues feines al mateix temps. Aquesta consciència em dugué, el dia de la inauguració de Can Prunera, a renunciar a veure el seu contingut i dedicar, en canvi, les meves mancades forces a respondre amb un mínim de cortesia tant a aquelles persones que havien tengut la generositat d'acompanyar-me en el viatge, com a aquelles altres –amigues i conegudes– que saben perdonar la meva poca traça i memòria per a les relacions socials. Aquell dia, el de la inauguració, mentres compartia amb agraciada companyia un extraordinari suc de taronges de Sóller, vaig decidir deixar la visita més detallada a Can Prunera per un propera, i, tant de bo, no molt llunyana ocasió. Una visita que faria, a ser possible, amb més calma i amb l'ànim i sentiments menys distrets que el dia de la inauguració. Vaig complir el meu propòsit la setmana passada, però no totalment: també hi vaig anar acompanyat amb gent igualment amiga, però, redéu, en aquesta ocasió més discutidora i caparruda que un porcell de llet. Algú podrà pensar que hagués estat millor anar-hi tot sol. Van equivocats: Pierre Bordieu ha demostrat amb dades empíriques que per ventura no hi acte més social que la visita individual a un museu i que al goig que sentim de veure un quadre i visitar museus i sales d'exposicions, hi ha que afegir-hi el plaer que experimentam igualment de ser mirats mentres miram. Podem exhibir, així –són paraules, ja dic, de Pierre Bordieu– la nostra sensibilitat que tots creiem superior a la del demés. Les coses són com són i hem d'acceptar aquesta veritat.

Abans de passar a exposar el meu pensament –sigau generosos i acceptau aquesta paraula segurament hiperbòlica– derivat de la meva segona visita a Can Prunera, crec que tenc el deure de dir que, al museu, vaig ser atès amb extremada cortesia per la sàvia i ben guapa cap de relacions publiques, la senyora Antonia Maria Miró. Ja podeu suposar que, per aquest motiu, no hem serà fàcil mantenir en el meu comentari la desitjada neutralitat. Neutralitat no la puc prometre, però si que intentaré, al menys, ser honest i justificar en el que és possible les meves humils opinions.

Si he de dir la veritat,el primer record que vaig tenir quan vaig veure la molt cuidada, docta i estudiada restauració de Can Prunera fou per D. Joan Cerdà. D. Joan Cerdà era un felanitxer que venia llibres de vell al “baratillo” que jo, quan podia, comprava en una de les més ruïnoses inversions que he fet en aquesta vida. I n'he fetes moltes –quasi totes– d'inversions barrinades en aquesta vida. Quan D. Joan comprava un cantoral antic el desenquadernava ben aviat i el venia fulla per fulla. Li sortia, em deia, més a compte. No solament això, sinó que aquelles fulles que no estaven gaire il·luminades ell les “enriquia” afegint iconografia botànica o zoològica. Davant els meus retrets de que allò era un atemptat cultural, D. Joan m'assegurava que anava molt equivocat: que la imitació és quasi sempre més difícil i valuosa que l'original. Que els que havien pintat originalment aquelles fulles de palmera a les planes del cantoral havien utilitzat el verd que tenien més a mà, mentres que ell, amb el propòsit que tenia de què no es conegués si era afegit posteriorment, havia de procurar tengués el mateix color que tenien les fulles originals, cosa que suposava no poques hores de proves i no minso esforç. És realment un extraordinari i semblant, al de D. Joan, esforç el que ha hagut de fer el bon amic Pepe Pardo per a que les parets de Can Prunera tenguessin exactament –exactament– la mateixa tonalitat amb quan foren pintades per primera vegada. Per ventura no era necessària tanta precisió, però en aquest cas la dignitat i el respecte en que s'ha realitzat tota la restauració ho exigia. Boina!

La segona cosa que em vengué al cap és que a mi, que som més amic de la funció que de la decoració, en principi no hauria de sentir gran predilecció pel modernisme. Però la sent i vull creure que aquesta predilecció no deixa de tenir certa coherència, perquè, al meu parer, el modernisme significa això: l'intent –l'intent reeixit– de conjuminar bellesa i utilitat o necessitat en un mateix objecte: un moble, una vidriera, un llàntia, una forqueta, una persiana, un arrambador. És de justícia ponderar que ja els que varen construir originalment Can Prunera i hi posaren el mobiliari adient, ara restaurat, varen estar ben alerta a no cometre excessos i és per això que aquest modernisme moderat, quasi minimalista i, ara, escrupolosament respectat pels experts, de Can Prunera llueix amb una extraordinària elegància. Sense embafar en cap moment. No vaig poder oblidar en la visita de la setmana passada la meva condició d'historiador de la ciència i d'admirador empedreït del senyor Darwin, i ho vaig fer estimulat per el magnífic encert que han tengut els estilistes d'agafar com a leitmotiv les figures de dos animals quasi emblemàtics de l'esmentada corrent artística: la papallona –babaina, en diuen a Sóller– i la libèl·lula-barraxina, a Sóller. Les babaines i les barraxines són uns productes gairebé increïbles de l'evolució: extravagants, aberrants, elegants, colorits. i, tanmateix, supervivents de la lluita per la vida, la més important de totes. El darwinisme ha estat l'encarregat de demostrar-nos que cada un dels elements que composen l'anatomia dels dos tipus d'insectes, que semblen dissenyades per un creador una mica eixelebrat, són eines, tanmateix, necessàries per a la supervivència de l'individuu i, més encara, de l'espècie. I si ho pensam bé no és aquesta la intenció final del modernisme: la d'intentar conjuminar –fusionar, en diuen ara– bellesa, extravagància,estilització amb utilitat i profit? Can Prunera n'és una prova admirable quasi irrefutable de l’esmentada tesi.

Parlar de la col·lecció d'art que alberga Can Prunera és sens dubte un tema compromès. I ho es sobretot per a mi que conec, admir i, fins i tot, som amic dels molts dels pintors “nacionals” que hi estan representats. Aquesta la voluntad, de no fer greuges comparatius, juntament amb la manca d'espai, és la raó que em farà dedicar el temps que em queda a alguns dels anomenats pintors internacionals. Aquesta necessitat d'abreujar i, per ventura, una certa incapacitat de síntesi m'aconsella dimitir dels possibles arguments racionals i limitar-me a expressar els sentiments –les ferides, les emocions– que quatre obres mestres em provocaren. Ho faré per ordre invers d'intensitat. El quart fou una obra –una aquarel·la,més exactament– on Marc Chagall ens parla de la felicitat de que gaudeixen aquells que saben somiar i ho fan amb un món ple de cabres voladores, ases encotonats, poms de lliris, àngels polissons, rododendres gegants etc. Quina pena no tenir aquesta capacitat que atresorava del pintor rus que treballà a París! Després –més amunt en la meva jerarquia– ve una obra de Munch el pintor noruec ens transmet austerament, però amb tota cruesa, els trasbalsament mental, la desesperació, l'angunia, la solitud que senten aquells que no es resignen a acceptar el món i la societat tal com són. Una obra de Munch ens ensenya més que deu tractats de psiquiatria sobre el que pot arribar a ser i a patir una d'aquestes persones que no s'ajusten a la norma establerta. Per sobre Munch i continuant amb la meva irrefrenable mania de fer escalafons hi ha encara Matisse. El dibuix que es pot contemplar a Can Prunera és tota una lliçó de la tendresa, de la delicadesa, des respecte amb que el pintor de la Cote d'Azur, de manera absolutament oposada a Picasso, que en feia una carnisseria despietada, tractava les dones. Al cap curull de tot hi està en la meva no poc apassionada opinió un dibuix de Giacometti de la seva mare. Una dona trista atupada per la vida, sense esperances, derrotada. Giacometti la tracta amb una compassió, amb un amor, quasi infinit. La gallina se'm posa de pell –com deia Johann Cruif– just de recordar-ho.

Són, les esmentades, diran alguns, obres menors, tot confonent de manera lamentable la importància amb la mida. Cal recordar, tanmateix, que en l'art com en el sexe la mida –diuen les sexòlogues: d'ells no me'n fien un pel– no importa, i, posats a provocar una mica diré que hi ha molta més emoció en un dibuix de Matisse o de Giacometti que en tota la Capella Sixtina o en “Las lanzas” de Velázquez.

Vaig sortir de Can Prunera pegant bots de content. Vaig creure que la monja de Sencelles, que és una monja a la qual els cavallistes hi tenim molta devoció, havia escoltat les meves pregaries. Li havia demanat que el conflicte del Baluard es solucionàs de bona manera per a tots els mallorquins. Hi tenia tants d'amics que semblaven tenir “sensibilitats” diferents que l’assumpte em feia patir de valent. La solució al meu parer ha estat immillorable. Les obres més espectaculars, al Baluard; les més emocionants, i sense espai al baluard Can Prunera. A Can Prunera on gaudiran d'un ambient més intim. La solució és tan intel·ligent que sospit que la monja ha comptat amb l'ajuda del dimoni. I quan dic el dimoni promet –no sigau malpensats– que no faig referència a ningú.

Al carrer de la lluna s'hi passejaven turistes –com diria jo?– amb biografia. Vaig sentir al sortir un profund agraïment a tots els que havien fet possible l'exquisit miracle de Can Prunera. Tot em confirmava allò que un dia ens digué, a Jaume Porcel i a mi, Blai Bonet: “Sóller és la ciutat més senyora de tota la Mediterrànea”.