Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Castaldo: la passió per les corbes




Castaldo exposa actualment, a les Voltes, una selecció de la seva obra pictòrica i ceramística. El vaig poder veure el dia de la inauguració amb la seva cara mescla de bonhomia, de timidesa i d'ironia. És la faç de sempre, però aquesta vegada vaig trobar que mostrava una felicitat més afable i més serena que mai. He intentat moltes vegades saber com és possible que un home intel·ligent com és Lluís Castaldo pugui ser tan feliç com és, o aparenta. La meva hipòtesi és que si Castaldo ha estat i és, ara per ventura més que mai, feliç és perquè ha volgut confondre el treball i el plaer.

Aquesta sortosa coincidència ha estat possible perquè Lluís ja en la seva joventut va prendre la, en aparença atrevida però en els fons molt sàvia, decisió de dedicar la resta de la seva vida a la palpació de corbes i, en cas de trobar-hi alguna resistència, a fabricar-les ell mateix. A construir-les amb les seves hàbils mans i emprant el mateix material que Déu Nostre Senyor va fabricar el cos del nostres primers pares —permeteu-me ser per una vegada creacionista—: el fang. Perquè el ceramista de Sóller aprengué aviat dels seus estimats mestres —Josep Llorens Artigas i Anton Cumella— que el que és més humà i planer d'aquesta vida no té forma de recta, sinó de corba. No hi ha discussió possible.

La recta es defineix com el camí més curt entre dos punts i ja poden veure, des del moment de la seva definició, com és de pragmàtic, estret, tacany i miserable el caràcter dels partidaris de les coses rectes. El camí més curt és sempre el camí obligat, el que no concedeix ni un gram de llibertat a qui per ell passeja. És que cap d'ells no ha llegit Kavafis que, generós com era, ens desitjà a tots camins llargs, plens de revolts i aventures? Rectes són les espases, les llances, les reixes, els fusells, les desfilades militars, els canons. La més odiosa de les anomenades virtuts és sense cap dubte la que es diu rectitud.

No és la meva intenció caure dins la demagògia, però em sembla indiscutible que els símbols i l'arquitectura nazi són una lamentable exaltació de la recta. La corba? Ah, la corba! Corbs foren el ventre i els sens de la nostra mare quan ens encabia. Corbes i corbs són la terra i la lluna, l'horitzó, les ones, els núvols, les ones, les dunes, la gropa del cavalls, les fulles, el rius, les plomes, els colls del cignes, els pujols, les figues, d'una casta i altra, la pelvis de l'al·lota que cantaren Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim prop d'Ipanema, les cames de Garrincha i els xuts amb efecte Magnus de Didi, els violins i les guitarres, i la sintaxi de tots els poemes d'amor que s'han escrit en aquest món. Qui hagi tengut alguna vegada la sort de poder palpar bones corbes ha d'acudir a veure l'exposició de Castaldo i, si els vigilants no miren —na Nanda o en Joan Carles, ja n'hem parlat, els advertiran que facin un poc el colló— passar les mans pels suaus horitzons que ha creat, pel nostre delit, l'artista feliç. Els records més dolços inundaran llurs cervells.

Les corbes i no les rectes —cal repetir-ho— han estat els grans estímuls per a la perpetuació la diversificació de la vida. Castaldo, com a bon darwinista, sap, també, que l'altre gran esperó per a les pràctiques de reproducció ha estat el color. Per això ha posat sobre les corbes del seus gerros colors que inciten a la creació de vida. El blau de les meravelleres quan s'obrin el matí, el vermell dels hibiscus i de la sang de bou, el negre del carbó humit. Per a aquesta tasca de combatre la grisor, Castaldo ha aprofitat tots el sabers que ens ha ofert el magnífic desenvolupament de la tant injustament injuriada ciència química.

Per poder explicar, però, amb quina saviesa els combina, els colors de la vida, hauríem de pouar fons dins l'ànima del de Sòller, capacitat que jo —llec en psicologia— no tenc en absolut. Seria ingrat per part meva no confessar, finalment, que Castaldo m'ha regalat un dels seus gerros. Un gerro, com tots els seus, amb corbes seductores i amb colors vius i excitants. Algun dia el duré al llit.

 

Diari de Balears :: 28/11/09