Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 08/02/01

 

Chillida Leku




El divendres passat no vaig poder acudir a la meva cita setmanal amb els lectors del Diari de Balears que estimen els cavalls perquè era a fora: de viatge per les terres del nord d’Espanya. El motiu del meu viatge no fou estrictament cavallista. Havia de participar en el tribunal que havia de jutjar la tesi doctoral que havia elaborat el meu bon amic Joan March. El tema tenia que veure amb Manacor, encara que no directament amb cavalls. Es tractava d’estudiar la relació que havia tengut mossèn Alcover amb la ciència. El viatge va valer la pena, no solament fou una ocasió històrica que significava això de sentir defensar una tesi en català a la Universitat de Pamplona, sinó perquè en Joan va aportar moltes i valuoses novetats a un tema que sembla que hauria d’estar millor estudiat: el de la biografia del més influent dels intel·lectuals mallorquins. Al meu entendre d’una influència major fins i tot que la de Ramon Llull.


El viatge, ja dic, no fou per mor dels cavalls i tanmateix en vaig veure alguns de cavalls. Fou quan decidirem perllongar el viatge a San Sebastià a fi de visitar el nou museu de la ciència, el Kursal de Rafael Moneo i el Chillida Leku, es a dir, la casa-museu i el jardi on l’escultor Chillida exposa una magnífica mostra dels objectes de ferro o pedra que ha decidit incorporar a aquest mon per demostrar que la tecnica i l’art poden competir amb la naturalesa pel que fa a la creació de la bellesa.


El Chillida Leku esta ubicat en un terrenys que pertanyen a la casa-habitatge on viu Chillida i que fan partió amb Lore Toki. Lore Toki és l’eugassada que els militars tenen a San Sebastià on crien pura-sangs. Els que han organitzat el Chillida Leku han tengut l’encert de separar els terrenys de Lore Toki i els del Chillida Leku amb un tancat d’aquells que s’emprem per delimitar les pastures dels cavalls: dues barres horizontals que s’aguanten sobre la mossa que s’han fet a les barres verticals que es succeeixen cada quinze o vint passes.


El seny que han tengut els arquitectes permet que els visitants puguin gaudir amb comoditat de la visió simultània de les escultures que ha creat l’home amb la seva força i enginy i dels magnífics animals que la naturalesa orientada per la selecció humana ha produït: els pura-sangs.


Fou una hora màgica la que vaig passar en el Chillida Leku, al costat de Lore Toki. No hi va faltar tampoc la nostàlgia perquè vaig recordar la primera vegada que vaig visitar Lore Toki —fa molts d’anys ja—acompanyat del meu col·lega el manescal columnista, quan vàrem poder veure el que per ventura ha estat l’egua mes bella que han contemplat els meus ulls: aletzana, clenxada, i calzada de les quatre cames. Nomia Cantata. Vaig pensar que probablement Cantata hauria mort —també ho fan les roses i Aristòtil, digué Borges. Em vaig demanar, mentre mirava pasturar el cavalls, si el fet de pensar que aquelles terres estiguessin sota la mateixa administració política que la meva hi afegia cap plus d’afectivitat als meus sentiments i vaig concloure que no. Que en absolut Que aquestes coses només afecten als nacionalistes. Als nacionalistes espanyolistes, als que es creuen allò de la “unidad de destino en lo universal”. Que, a mi, un País Basc amb el seu verd, el seu ferro, la pedra, els cavalls, els seus habitants, la seva mar, perfumada i mascle. la seva cultura, tan peculiar, em seguiria fascinant ben igual si estigués regit per una altra administració, per una administració tan sobirana com ells vulguin. Sense bombes. Amb la pau i la concòrdia que et mereixen.