Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Diari de Balears. 26/9/09

 

El Reina Sofía: un museu català a Madrid?


Una de les molt diverses persones que han exercit un gran mestratge sobre aquest magre deixeble que he estat jo és —o fou— Pedro Laín Entralgo. D'ell vaig aprendre moltes coses i una de les no menys importants fou el fet que algunes paraules tenen significats una mica o molt diferents segons si són usades en el sentit ampli o restrictiu del terme. Laín solia parlar, per exemple, d'hipocratisme —derivat d'Hipòcrates no d'hipòcrita— en stricto sensu, lato sensu i latissimo sensu.

Jo, en l'article d'avui, que rematarà definitivament —ho promet per la salut de l'Atlètic de Balears— la minisèrie dedicada a les impressions que vaig rebre, fa poc, a la capital d'Espanya, voldria fer us de les esmentades distincions lainianes per referir-me als catalans en general i, més particularment, als artistes catalans. Voldria distingir, així, —i si els lectors m'ho permeten— entre diversos tipus de catalans.

Catalans stricto sensu serien aquells que varen néixer al Principat i usen el català com a idioma habitual, tant per escrit com de manera oral. Catalans lato sensu, aquells que amb independència del lloc de naixement i de residència ens sentim integrats en la llengua i cultura catalana. Finalment, els catalans latissimo sensu, aquells que encara que no hagin nascut als països de parla catalana ni parlin català, visquin o hagin viscut o realitzat, en el cas dels creadors, part de la seva obra dins el clima cultural que els ha proporcionat la societat catalana.

Si he fet aquestes consideracions inspirades en Laín, ha estat únicament per poder dir i justificar que quan vaig visitar, fa poques setmanes, el museu Reina Sofía vaig tenir la sensació que era bàsicament un museu d'art català: un museu d'art català instal·lat —mirau per on!— a Madrid. No crec que hi hagi gaire gent que dubti que la part millor, i amb molta de diferència, del museu és la dedicada a obres fetes amb anterioritat a la mort del dictador i, si seguim les categories abans esmentades i consideram només catalans els catalans stricto sensu, no és dificil adonar-se que més, molt més, del cinquanta per cent de les obres anteriors a la mort de Franco estan signades per artistes —Rusinyol, Anglada, Miró, Dalí, Tàpies, Hugué, Clarà, Casas, Nonell, etc.— catalans.

Si utilitzam la paraula "català" en lato sensu i afegim, en conseqüència, als anteriors els noms de Solbes, Alfaro, Mallol, Valdes, Barceló..., el percentatge esmentat passa d'un bon raig del setanta per cent i, si empram el latissimo sensu i hi sumam Picasso, Gargallo i altres que es formaren o realitzaren part de la seva obra a Catalunya, pot resultar ben bé que més del noranta per cent de les obres d'art anteriors a 1975 que s'hi exposen, al Reina Sofía, hagin estat produïdes per artistes catalans. Quan vaig sortir del museu no em vaig poder estar de considerar l'enorme capital cultural de què s'ha apropiat Madrid.

Vaig pensar, igualment, que tots els espanyols —tots els que pagam imposts a l'Estat espanyol— per fer cabals, hauríem de tenir cada any un viatge cultural pagat pel Govern a Madrid. No cauré en el parany de dir que els catalans lato sensu hauríem d'anar, per motius obvis, a un hotel de superior categoria, però sí he de dir que en els hotels que ens donassin aixopluc hauríem de poder-nos connectar a alguna emissora de televisió amb la nostra maltractada llengua.

Em vaig passar tot un vespre intentant trobar algun canal en català i no ho vaig aconseguir. En vaig localitzar en italià, anglès, francès i àrab, però cap en la llengua de Ramon Llull. Quan ho vaig comentar a un amic, em va respondre que més me'n mereixia. A veure què era això de fer nit a Madrid i quedar al llit? "I tot sol", li vaig dir jo empegueït i penedit.