J. Riera Ferrari a Can Prunera


Vaig poder assistir, fa un parell de setmanes, al lliurament d'algunes obres d'art que diversos artistes plàstics de les Balears havien donat al Museu de Can Prunera, de Sóller. Una d'aquestes obres copsà fortament la meva atenció. Era un quadre prou gros que havia pintat –tal vegada esculpit– el singular artista de Manacor, J. Riera Ferrari. Quan el president de la Fundació, el senyor Pere Serra Bauzà, va agrair l'obsequi abans esmentat, va assenyalar amb encert que Riera Ferrari seguia el fascinant camí que havien iniciat els impressionistes i els postimpressionistes –Mir, Anglada, Meifren, Cittadini, etc.– aquells que tant feren perquè Mallorca fos considerada com una terra realment encantada de llums i de color. Tenia tota la raó Pere Serra, però jo, mentre escoltava les seves paraules i observava el quadre de Riera –un penya-segat que dóna a la mar gran–, pensava que en Joan havia fet una passa –una important passa– més enllà dels impressionistes i dels seus seguidors. Una passa que voldria tenir la capacitat escaient per explicar-la. Amb aquest objectiu, voldria recordar que el que preocupava a la majoria dels impressionistes era, per ventura, el que ha estat –i és en la meva opinió– el més important dels temes de l'art i de la ciència: el temps. El pas del temps per dir-ho d'una manera més clara, rotunda i dolorosa. El que acab d'assegurar, ja dic, no és nou i alguns han assenyalat que l'objectiu (combatre o fixar el pas del temps) estava ja clar en el títol del quadre que donà lloc al moviment: «Impression, soleil levant» que pinta Monet l'any 1872 i que es conserva al museu Marmottan de París. Els qui recordin alguns dels quadres de l'impressionisme em donaran la raó si dic que els pintors que així es titularen fixaren la seva atenció en objectes que canviaven a mesura que anaven passant els anys, les estacions, els mesos, les hores i els minuts. Pintaren les roselles, els jardins plens de glicines, els camps de blat, les ballarines, els capvespres daurats, les nits estelades, els rius, els pallers i les fesomies, moltes vegades ja degradades, dels seus amors o dels seus clients. Éssers vius, moments puntuals, objectes fugissers: tots dèbils i efímers com el mateix pintor. Quadres pintats amb pressa, com si observassin el paisatge des d'un tren en marxa. Qui miri el quadre –els quadres– de Riera Ferrari i els compari amb els que acab de fer esment podrà adonar-se aviat de l'ambició i l’agosarament del pintor de Manacor. De la important passa més enllà que ha sabut donar: estudiar els efectes del pas del temps sobre uns dels més immutables dels objectes que existeixen en aquesta terra: les roques. Roques que semblen resistir, a primera vista, els embats del vent, del sol i de l'aigua, de l'aigua salada de la nostra mar, la profunditat de la qual es pot canar en prodigiosa precisió en els quadres de Riera. Roques incorruptibles, a simple vista, perquè la mirada inquisitorial i alhora romàntica d'en Joan hi descobreix petjades –cagarades de gavines, fongs i líquens, ferides i escletxes en progressió que ens indiquen que el temps també passa, ai!, inexorablement, sobre la pedra–. He dit que molts dels quadres impressionistes semblen pintats des d'un tren en marxa, els de Riera Ferrari des de la barca en què mira de navegar –enamorat– pel mar, l'art i la vida.

 

Diari de Balears :: 17/4/2013