Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Diari de Balears. 3/10/09

 

La mida, si hom és artista, no importa


Vaig visitar la setmana passada el museu, fa poc inaugurat, de Can Prunera. Hi havia anat ja el dia de la inauguració, però les obligacions i devocions de caire social —les d'intentar respondre amb una mica d'educació a les immerescudes mostres de cortesia de què era objecte— que aquell dia feliç sentia rebre m'aconsellaren postergar per a una avinentesa més assossegada i serena la visita detallada a l'interior del museu. Fou la setmana que vaig tornar a Can Prunera, encara que no puc dir que la visita fos del tot pacífica, perquè la vaig fer amb uns veïnats extraordinàriament discutidors i més caparruts —especialment els indígenes de Sineu— que un porcell de llet.

Tanmateix, abans d'entrar a Can Prunera varen signar un téntol en aquesta guerra on ells em volen fer creure que la mare de Déu nom Joana i jo, en canvi, defens que dos i dos són quatre. Durant la visita, que férem acompanyats de la intel·ligent i no menys guapa Cap de Relacions del Museu i del cada dia més entusiasta President de la Fundació Tren de Sóller, vaig poder gaudir moments d'intensa emoció. Intentaré exposar-los amb una mica d'espai un dia d'aquests en el si d'una publicació germana, però ara i aquí voldria centrar-me en quatre moments —en quatre obres— que grataren intensament dins zones amagades del meu cervell o del meu cor, que era l'òrgan on Aristòtil situava l'ànima. Ho faré per ordre invers d'intensitat.

El quart fou davant una obra —una aquarel·la, més exactament— on Marc Chagall ens parla de la felicitat de què gaudeixen aquells que saben somiar i somien amb un món ple de cabres voladores, ases encotonats, poms de lliris, àngels polissons, rododendres gegants, etc. Quina pena no tenir aquesta capacitat onírica que atresorava del pintor rus que treballà a París! Després —més amunt en la meva jerarquia— ve una obra de Munch. El pintor noruec ens hi transmet austerament, però amb tota cruesa, els trasbalsament mental, la desesperació, l'angúnia, la solitud, la malenconia que senten aquells que no es resignen a acceptar el món i la societat tal com els ensenyants diuen que toca ser.

Una obra de Much ens ensenya més sobre l'ànima humana que deu tractats de psiquiatria convencional. I per sobre de Munch, i continuant amb la meva puta mania de fer escalafons, hi ha encara una obra signada per —he sentit ploure?— Matisse. El dibuix, esplèndid, és tota una lliçó de la tendresa, de la delicadesa, del respecte amb què el pintor de la Cote d'Azur, de manera absolutament oposada a Picasso, que en feia una carnisseria despietada, tractava les dones. Al capcurull de tot se situa, però, en la meva no poc apassionada opinió, un dibuix de Giacometti de la seva mare. Una dona trista, atupada per la vida, sense esperances, derrotada, muda. Giacometti la tracta amb una compassió, amb un amor, quasi infinits.

Són, les esmentades, diran alguns, obres menors, tot confonent de manera lamentable la importància amb la mida. N'hi haurà que, fins i tot, diran que les dues primeres en el fons no són més que dibuixos. Jo pens, al contrari d'ells, que és mitjançant el dibuix que transmetem de manera preferent —exacta i precisa— els sentiments i pensaments humans. Fins i tot el nostre saber. En el dibuix no hi ha ni demagògia ni artifici. És la pura veritat. Algun dia la neurofisiologia demostrarà que, quan hom té un llapis a la mà, les connexions neuronals que van del cervell als músculs dels dits són molt més directes que quan hi té el pinzell o la paleta.

Però si els bords insisteixen en la mida, cal recordar-los que en l'art, com en el sexe, la mida, si hom és de veritat artista, no importa. Per això —creieu-me— si la naturalesa no ha estat excessivament generosa amb vosaltres, duis els vostres amors a Can Prunera i repetiu-li, davant els quadres assenyalats, això darrer: que, per sentir emocions fortes, la mida no importa. Ara, després, entre els llençols, vos heu de saber comportar com un artista. A la manera de Picasso, o de Matisse.