Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Diari de Balears. 12/9/09

 

Matisse, a Madrid


Obligacions —per ventura hauríem de dir, millor, privilegis— de caire acadèmic em permeteren la setmana passada passar dos dies ben excitants a la capital d'Espanya. Dic excitants naturalment des del punt de vista cultural, les altres excitacions, les positives i les negatives, les d'amor i d'odi, a la meva edat no acostumen a durar tant. L'origen o la causa de la meva obligació o privilegi no fou altra que la de participar, com a president, és a dir, com el més vell, ai!, en un tribunal que havia de jutjar una tesi doctoral en la qual l'autor, el senyor Alfredo Rosado, intentava —i aconseguí— analitzar les idees relatives a la medicina del meu vell adversari ideològic, el senyor Savater, el conegut partidari del monolingüisme.

No és ara el moment de parlar del contingut de la tesi, però si el de mostrar el meu agraïment al senyor Rosado, a la Universitat Autònoma de Madrid i al també gran afeccionat als cavalls de carreres. A ells dec que la meva ànima pogués gaudir del gran recapte intel·lectual que oferia la capital del regne d'Espanya. Crec que és de justícia dir que el plat més saborós de l'àgape madrileny fou, probablement, l'exposició que el Thyssen oferia d'una selecta part l'obra de Matisse. És del que parlarem avui i haurem de deixar, si la predicció no m'engana, els altres per la setmana qui ve. Anem anant, idò, com diuen els meus amics valencians.

Fa poques setmanes en aquesta mateixa columna jo vaig voler dir en un desgraciat article que no fou ni comprès ni, menys encara, agraït, que segurament la missió primordial de l'art no era la creació de la bellesa, sinó la d'ajudar la comprensió d'aquest món que ens ha tocat viure. De posar-hi una mica d'ordre i de descobrir i analitzar àmbits i aspectes que queden amagats a la ciència i al pensament que, a manca d'un adjectiu millor, anomenam racional. Matisse és un exemple del tot reeixit d'aquesta lloable voluntat o desig d'ordre mental. També de la tasca de despertar sensibilitats, o desitjos, d'un món més amable que tots tenim colgats en qualque racó de la nostra ànima. Matisse és amb tota justícia un pintor de caràcter universal i el seu llenguatge plau a tothom, però els que vivim en el Mediterrani tenim un deute afegit quasi impagable amb el pintor que finà a Niça el 1954.

Quin deute? Bàsicament el d'haver-nos mostrat com cap altre el gran privilegi que tenim els que des de casa, des de les nostres finestres, podem albirar el mar que solcà Ulisses. I més encara els que ho podem fer, com ell, mirant cap al Sud, el lloc d'on ve la llum de l'alegria, del goig i del plaer. Crec recordar que en l'esmentat l'article de fa quinze dies vaig dir, igualment, que l'anàlisi del temps —del pas del temps— era, com en quasi totes les altres arts, també un dels objectius primordials de la pintura. Matisse no ho oblidà mai. Les flors que pintà eren un clar signe de l'estació de l'any en què vivia.

A Madrid s'exposava un gerro amb dues roselles —aquestes flors que simbolitzen les dones: indomables, delicades capritxoses, que arrelen sempre en els llocs on elles decideixen i no mai on nosaltres voldríem— que tiren d'esquena. Però, a més de les flors que defineixen les estacions, en molts del quadres de Matisse es pot detectar quasi amb exactitud a quina hora fou pintat, sobretot en aquells en què el lleu i prodigiós moviment de les cortines anuncien l'entrada de l'embat. Quan, a Madrid, veia els emocionants quadres de Matisse amb les finestres obertes cap als puríssims blaus de la mar i del cel vaig tenir tres pensaments.

El primer, la sort que havia tengut de nàixer després de Matisse; el segon, que si hagués estat propietari d'una agència immobiliària a Mallorca hauria penjats quadres de Matisse a les parets. El tercer pensament, esperonat per la possibilitat —gairebé la probabilitat— de perdre la vista i la cambra amarada de llum blava des d'on ara escric aquestes paraules, fou per a aquells coneguts versos d'un dels meus poetes més estimats: "Je fis un feu, l'azur m'ayant abandonné". Mestre Paul...!