Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Aigües brutes


Estic segur que aquest no és el moment més adient per a fer-ho. Que algun dels lectors comuns que tenim —dos, tres?— podrà interpretar que són ganes de fer cabal, però tenc ganes de dir que som un lector ben atent de les columnes que escriu Guillem Frontera. Són columnes que em semblen escrites amb la mateixa tècnica i amb la mateixa intenció amb que pintaven quadres Vermeer o de Chardin: retratar amb claredat i amb seny la vida quotidiana. En Frontera anota amb cura les satisfaccions que podem extreure de la naturalesa i de la cultura —d’una ratjada, d’un albercoquer, de la musica de Fauré, d’una escultura de Chillida— i de com l’obtenció d’aquest plaers és quasi sempre enterbolida per els polítics incultes i pels especuladors irrespectuosos. En Guillem Frontera ens demostra amb discreció, quasi amb silenci, un dia sí i l’altre també, que encara hi ha moltes coses que dir des del sentit comú.


En una les darreres columnes em Guillem comparava els polítics als ciclistes que pujaren l’Angliru, el ja mític port d’aquesta darrera edició del a volta a Espanya, i deia que sentia pena per als dos, perquè havia notat que no hi havia dies de descans ni per el ciclistes ni per els polítics i que per ésser-ho —ciclista o polític— es necessitava una salut de ferro. Comparava els polítics —vet aquí una mostra del seu “punch” que només fa servir quan és imprescindible— als “titiriteros”, uns homes que no es perden cap fira ni cap festa. En Guillem probablement recordava, quan ho escrivia, aquella frase de Churchill que afirmava que la principal virtut que ha de tenir algú que es vulgui a dedicar-se a la política no és la intel·ligència ni la honestedat, sinó l’abnegació. No cansar-se mai.


La nit divendres passat assistiren a les corregudes de Son Pardo una colla d’aquest polítics abnegats que jo sincerament admir perquè fan una feina o, si no feina, que alguns es mostrarien reticents amb aquesta paraula, si als menys, una labor que jo seria incapaç de realitzar. Els presidia Maria Antònia Munar, que no elegí per a la seva indumentària, tallada de lluna, el color que serveix per a lluitar contra a el maleficis — ja probablement no el necessita, el groc— sinó el color de la sal, la neu i la llana. Entre el que acompanyaven a Maria Antònia Munar hi havia en Nicolau Tous, director de Son Pardo i en Mateu Sedano, conseller d’esports del Consell de Mallorca. Vaig tenir l’avinentesa de parlar breument amb el primer i una mica més llargament amb el segon. Els dos em digueren que el que primer farien dins el pla de reformes de Son Pardo seria dur les aigües brutes al clavegueram. Els vaig contestar que em semblava molt bé, que per professió se que el tractament de les aigües es probablement la mesura política més eficaç pel benestar de qualsevol comunitat, i Son Pardo no en serà una excepció. Vaig pensar, a més, que era una mica escandalós que unes instal·lacions de titularitat pública no haguessin complit fins ara el que de forma tan clara diu l’ordenament sanitari municipal. Però, en tot cas, observar com corr l’aigua —com es subministra, quina disponibilitat hi ha, amb quina comoditat es pot utilitzar, quines mesures higièniques s’han preses— serà no només una primera passa, sinó també una bona prova per veure les idees i la capacitat de gestió que té el nou equip que governa.


Les aigües brutes no m’han deixat espai, ai!, per parlat del “campió de campions” i de la possibilitat que té el diumenge qui ve Diluvi d’aconseguir guanyar el que podem considerar la triple corona balear del trot: el Gran Premi de Palma, el Gran Premi de Manacor, i el Campió de Campions. Faré pregaries per ell.