Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Amb Fernando Savater... i sobre cavalls


M’ho han demanat més de dues vegades: hi ha res en aquest món que t’agradi més que el cavalls de carreres? La pregunta ha estat en algunes ocasions formulada amb un estimació quasi maternal, altres, malèvolament amb la clara intenció de fer befa i minorar encara més el meu migrat prestigi. Feta amb una intenció o altra, la qüestió plantejada ha obtingut, per part meva, sempre la mateixa resposta: “Evidentment que hi ha una cosa que m’agrada més que els cavalls: és rallar de cavalls”. Per poder fer-ho assistesc a sopars de qualitat infecta, viatj cada any a París durant el mes més inhòspit de la capital francesa —el gener— i som amic d’algunes persones, les quals, n’estic ben convençut, han de ser quasi insuportables parlant de política, de dones, de futbol o de cinema. Afortunadament, però, mai tenim oportunitat de discrepar sobre aquest assumptes: ni ells ni jo entendríem com es pot parlar d’altres temes si encara no sabem quina proporció de civada hi ha d’haver en la dieta d’un cavall perquè faci un segon menys —més— de via, si és recomanable un semental que destaqui per la seva velocitat o es millor decidir-se per un que tengui més ternura —així és com a Mallorca traduïm libèrrimament la “tenue” francesa, es a dir la resistència fins al final de la carrera— o que farà la gran esperança menorquina, Archie Llinaritx, quan, el tercer diumenge de Maig, hagi d’afrontar el que serà el repte més important de la seva vida: el Gran Premi Nacional.


Alguns afeccionats a les curses han manifestat que no volen anar al cel si no els asseguren que allà podran tornar a veure els seus admirats cracks: “Sea Bird”, “Secretariat”, “Nijinsky”, pel que fa als galopadors, Ourasi, Lurabo, Une de Mai, Roquepine pel que fa als trotadors. Jo he de dir que, per a mí en el paradís és també imprescindible una bona tertúlia hípica. Per conformar-me serà necessari que hi assisteixin els meus amics menorquins, els de Mallorca, dos o tres francesos, León Zitrone, Maurice Bernardet, Jacques Pauc i el sol espanyol al que, sobre cavalls i tantes altres coses, llegesc amb autentica devoció: el senyor Fernando Savater.


Podeu entendre ara me imagin— que quan es va plantejar la possibilitat de fer a l’Ateneu de Maó un debat-tertúlia sobre cavalls de carreres amb l’il·lustre filòsof, l’entusiasme vengués de seguida al meu cor i que aquesta il.lusió no hagi minvat quan ara ja puc tocar la oportunitat amb els dits. El debat serà avui a les sis i mitja a la seu de l’Ateneu. He propagat la notícia per Mallorca i no vull amagar-vos el comentari que em feu l’escèptic manescal que te cura la meva estimada egua. Li vaig anunciar que tenia un repte molt gros a Menorca ja que m’havien convidat a un debat sobre cavalls on jo hauria de defensar el trot y un altre defensaria el galop. Em demanà qui seria aquest altre, vaig deixar passar uns segons y li vaig confessar: “Fernando Savater”. El manescal, en Pep Ignasi Garí, arrufà una mica el nas, el tomba cap a la dreta i em digué: “No hi ha vagis, faràs segon. El de San Sebastià és un lagarto”. Els seus ulls freds i mancats de misericòrdia es posaren sobre un cavall que amb la seva falta d’harmonia en el trot mostrava ben a les clares la poca pipella que tingué el que decidí aparellar el seu pare amb la seva mare. Vaig partir sense gosar-ne a fer cap altre comentari. Tot i el trist pronòstic —fer segón a un debat entre dues persones— del meu materialista y cruel manescal vaig decidir no retirar-me del repte. El dia ha arribat Sé que perdré. Però com fan els boxejadors de tercera fila, sempre podré contar que un dia em vaig enfrontar amb el campió d’Espanya. Si algú de vosaltres creu, com jo, que el trot és una manera de córrer més educada, més elegant, més racional que no el galop i em vol ajudar a defensar-ho, li agrairé que vengui avui capvespre —19 d’Abril— a les sis i mitja, a l’Ateneu. Si em deixau sol, el catedràtic d’ètica —n’estic convençut— em prendrà mitja volta. O més.