Francesc Bujosa


Diari de Balears

9/02/07

 

L’obra de Barceló, una falla?


Fa un parell de mesos i gràcies a la amabilitat i gentilesa del canonge Llorenç Tous vaig poder visitar la capella de la San Pere de la Seu. Vaig quedar corprès i admirat del treball tècnic que havia fet el gran pintor de Felanitx, un treball que, com es sabut no acabà a la població de Vitri, sinó que hagué de continuar fins tenir-lo dins la Seu i posar-lo com una pell sobre la parets de la capella on probablement ha de romandre pels segles dels segles. L’obra en el seu conjunt em deixà, ja dic, astorat. Sí, dic bé, astorat, però no, en absolut, emocionat. Quan sortia no vaig poder evitar el pensament de que, per ventura, no hi havia massa diferències entre l’obra que acabava de veure i les falles que veia a València durant la meva joventut. Intentaré explicar el perquè.

Foren els filòsofs grecs els que formularen una distinció l’essència i aparença o, si ho voleu d’altra manera –i que em perdonin els puristes– substància i accident. L’essència és allò que fa que una cosa sigui el que és. L’essència d’un arbre és el que fa que aquell objecte sigui un arbre amb totes les seves prerrogatives. L’essència no et pot substreure ni modificar sense que desaparegui la cosa. Si així ocorris aquell objecte deixaria de ser el que és per passar a ser una altra cosa. Posades aquestes bases fou objectiu de la ciència grega arribar a descobrir quines eren les essències de les coses. L’esmentat programa d’investigació produí molts de fruits i les idees descobertes dominaren Europa entre el 500 abans de Crist i el 1500 després de Crist. Per raons que seria ara massa llarg d’explicar el sistema clàssic entrà en crisis i fou substituït per un altre que manava estudiar les coses tal com són. Com són les seves aparences –allò que es veu– i com funcionen aparentment. Amb aquest nou programa de recerca els científics arribaren a conèixer quasi a la perfecció com és un cos humana o una planta, o saber com es mouen els astres a l’univers. La pintura i l’escultura no foren alienes a les noves propostes i sorgiren així pintors com Zurbaran i Ver Meer que pintaren les coses –els seus accidents– tal com eren. Altres pintaren de forma realista personatges que no havien vist mai: sants, àngels, arcàngels, divinitats, faunes, nimfes etc. Molts d’ell sentiren una mena “d’horror vacui”, que feren que aquests personatges omplissin la tela o els retaules fins quasi rebentar. Tanmateix en el mon de l’art hi havia un enyorança d’aquella idea de trobar l’essència de les coses. I ,així, els impressionistes, els primers, trobaren la manera de representar els temps. Degàs i Matisse ho feren amb el moviment, Picasso amb la violència i l’erotisme, Morandi amb l’austeritat, Giacometti amb la soledat, Modigliani amb la feminitat etc. Gairebé tots ells aconseguiren les seves finalitats –trobar l’essència de les coses que tenien davant els ulls. Ho feren, tanmateix, actuant a l’inversa de la mentalitat barroca: llevant i no afegint. Eliminant tot el que sobrava Un dels mes grans del artistes modernes Eduardo Chillida va dir que el més important de les seves obres era allò no es no hi és: el buit, l’espai. El realisme de l’abundància i la cossificació dels sentiments i, de l’excés ha quedat reservat en el nostre temps a monuments barrocs com les falles, on amb una tècnica no negligible es mostren cames, anques, mames i testicles a voler.

Amb els anys ha après a comunicar-me amb la pintura de Miquel Barceló. He de dir, tanmateix, que m’agrada molt més el Barceló essencialista, com les pintures d’Àfrica, que el Barceló de l’abundància, com aquest quadres que representen una sopa mediterrània o una biblioteca farcida de llibres. Dissortadament a l’hora de fer el retaule de la Santissima Trinitat, Barceló ha perseguit més l’abundància que no l’essència, es més, el seu, un Crist exhibicionista, que no un Crist amic dels pobres. Per això quan vaig sortir de veure el retaule no vaig poder estar de comparar-lo, dit sigui amb tots els respectes, amb una falla.