Ben Hur i els anacronismes





Aprofitant els avantatges —molts menys que els desavantatges— que atorguen l'edat avançada i la situació administrativa de la jubilació, he pogut assistir dos dilluns seguits a l'anomenat “dia del cinema” gaudint dels descomptes pertinents en el preu de les entrades, i he vist dues pel·lícules que m'han produït plaers molt distints: una molt i l'altra gens, o quasi gens. De la primera —titulada Café Society, una autèntica obra mestra— vaig intentar parlar-ne la setmana passada en aquest mateix lloc, i de la segona —la que m'ha agradat molt menys i que es titula Ben Hur— voldria parlar-ne avui.


No és la meva intenció fer una crítica acadèmica de l'esmentada pel·lícula, sinó subratllar únicament els perills que hi ha en intentar modernitzar una història que es situa en temps passats, en temps de fa dos mils anys com és el cas de la citada Ben Hur. Un d'aquests perills —i probablement no el menor— és caure en anacronismes és a dir en la incoherència cronològica: situar en una època fets, paraules o objectes que pertanyen a una altra època generalment posterior. No és fàcil evitar els anacronismes en el cinema i més difícil evitar-los en pel·lícules històriques. Fins i tot en un film tan ben dirigit per William Wyler com és la versió anterior de la mateixa història —Ben Hur— n'hi va haver un, d'anacronisme, que és va fer famós: fou el del trompeter del circ romà que lluïa, al canell, un rellotge. Però si aquest és un anacronisme anecdòtic, més importants són els de la versió actual on intenten presentar un Judà Ben Hur com un jueu nacionalista d'esquerres influït pels ensenyaments de Jesucrist.


Vull advertir que he vist —i escoltat— la versió castellana de la pel·lícula i és possible que en la versió original s'hagin evitat algunes paraules que en la versió castellana que he visionat resulten del tot irrisòries pel seu anacronisme. Dos en voldria posar com a exemple. Són dos adjectius que atribueixen al propi Judà Ben Hur. Li diuen en una ocasió que és un progressista i, en una altra, l'adjectiven de romàntic. Vos imaginau un personatge del segle I de la nostra era que sigui progressista i romàntic? Si jo no ho tenc malentès el concepte de progrés —de que les coses són ara millors que en el passat— no apareix fins ben entrat el segle XVIII; i què vos he de dir del romanticisme, una manera de ser i una mentalitat pròpia del segle XIX. Sí, el titllar de progressista i romàntic a Ben Hur són dos dels múltiples anacronismes —el grau de capità no existia en l'exèrcit romà ni els moros duien rastes — que farceixen la nova versió de Ben Hur, i que la fan poc creïble. I, ja ho sabeu, la credibilitat és la primera condició que ha de tenir tota obra de ficció. Una decepció monumental, la nova versió de Ben Hur.

 

Diari de Balears :: 23/9/2016