Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 22/12/07

 

Brixon de France


“Lluny de senyors, bens e amics”, així escrigué que es trobava el gran poeta valencià Ausies March. De manera semblant ens trobàvem una colla de mallorquins devers l’any 1984 qua malvivíem per terres aragoneses. La majoria estudiaven; jo, el contrari. És veritat que nosaltres o als menys al que a mi respecte no sentíem una gran nostàlgia del bens que posseïm —eren tan magres que no valia la pena ni enyorar-los— ni dels senyors que ens governaven, però en canvi ens mortificava una altra llunyania que Ausies probablement oblidà: la dels cavalls. Teníem, tanmateix, un conhort: el de reunir-nos i parlar hores i més hores del nostres estimadíssims animals. En aquelles tertúlies de la capital de l’Ebre sols hi vaig fer coneguts, sinó que hi vaig descobrir un estudiant de veterinària que es convertiria, amb els temps, en un dels meus aiatoles del món hípic. Record perfectament que en una d’aquestes trobades li vaig demanar quines eren les egües de més classe de Mallorca, cara a la reproducció. Sense dubtar-ho gaire em digué que dues F: Fié i Fille de France.

Fille de France havia nascut, com el seu nom indica, al país dels trotadors, l’any 1971. Arribà a Mallorca quan tenia 9 anys i l’any següent de l’arribada millorà a la nostre illa el record que havia establert a Cagnes-sur-Mer. Marxà a 1.19.7. Lligada en principi a la preparació d’en Candil, Fille de France va regnar un grapat d’anys a Mallorca. Ja en el final de la seva carrera es convertí en uns dels cavalls en el que “Es Boveret” realitzà el seu aprenentatge de menador genial. La seva enorme longevitat com a egua de competició feu que File De France no entràs a criar fins molt tard. Ella, que fou tan estimada pels homes, no va conèixer l’amor d’un altre ser de la seva espècie fins l’any 1987, quan fou coberta per Luberian. L’egua ja tenia, llavors, 16 anys. N’hi ha que comencen als tres. Els esforços fets en la competició i el no haver gaudit fins molt tard d’una vida en llibertat foren els causants —diuen— de que l’egua tengués molts de problemes per quedar plena i que el seu preu anàs a la baixa. Jo la veure subhastar gairebé com un saldo —ella que havia estat tot una senyora— i fou recomprada pes Boveret encara no sé si per a que l’animalet no sofrís l’afronta de que no pagassin ni vint mil duros per ella o perquè confià en que algun dia criaria un campió.

Tornats els amics de Saragossa a Mallorca seguim fent alguna tertúlia. Ni els bens que posseesc ni els senyors als que obeesc han millorat gaire, però ara els amics i els cavalls estan per fortuna més a prop. Fa quatre a cinc anys vaig demanar-li al meu aiatola quin era en aquell el semental de més qualitat a Mallorca. Em contestà que per papers segurament Mersant Hannover ja que la seva mare, Manero’s Pride, una filla del gran Star’s Pride, estava farcida de classe i de bons origens. Mersant fou —tot hi ha que dir-ho— un cavall un poc “pàjaro”, pero el seu genoma és realment digne de consideració.

Divendres passat a Manacor un cavall deixà enlluernat tot l’hipòdrom. Li diuen Brixon de France. Nasqué a Llubí. Els papers asseguren que la seva mare es Fille de France. El pare. un tal Mersant Hannover. Si l’aiatola i jo tenguessim capital per invertir, …!