Canvis a la natura

Nosaltres, els animals (2)



Fa pocs anys vaig poder adquirir un bocinet de terra per a complir un desig que havia encobeït des de que era al·lotell, que no era altre que el de poder gaudir de veure pasturar els meus cavalls sobre un prat d’herba verda i tendra. Així em vaig disposar a fer-ho el dissabte passat capvespre, però ajaçat sobre la gespa del jardí vaig observar molts d’altres elements de la natura que em feien companyia, des de la Lluna que em va semblar que havia comparegut, aquest dia, abans d’hora —surt cada dia a la mateixa hora, la lluna?— fins un granotet que prenia el Sol sobre una fulla de nenúfar. També vaig poder observar les papallones blanques libant les flors d’espígol i els poniols. Les cireres que ja comencen a agafar color, la servera tan austera a l’hora de fruitar, els tarongers molt més generosos en flors, olors i fruits. I, per no fer-me més llarg, les roses que m’enviaren de València i que tenen un nom tan bell com la pròpia flor: Édith Piaf, Prince de Monaco, Botticelli. Fa un temps que he fet el propòsit d’invertir més temps en l’observació objectiva —fins on això és possible— i molt menys —temps— a l’especulació i interpretació. Però què voleu que vos digui —ja sabeu: la cabra tira al monte— i no vaig poder-me estar de cogitar una mica. Aquesta cogitació —perdonau-me la bravejada— em deia que la natura que observava ara ajaçat sobre la gespa, era molt semblant al animals i les plantes amb les que vaig conviure de petit a Son Ferriol i molt particularment a l’hort de Son Sant Joan. Tampoc crec he canviat jo massa i tenc els mateixos sentiments i emocions quan ara olor aquelles flaires que desprenen a més de l’alfals, la palla, les carxofes, les sordonaies, les garrofes etc. Sí, decididament, encara que el meu pensament és —bé que ho sabeu— essencialment darwinista, he de reconèixer que la naturalesa macroscòpica canvia amb ritme lent, no passa el mateix amb aquests productes tan humans que són les màquines, que ho fan a un ritme trepidant, per això la meva nostàlgia no té com objecte el cant de les merles, els pinsans o les caderneres, sinó el renou que feien el carros, el molins i les motos Guzzi 65 quan encara existien i funcionaven.

 

Diari de Balears :: 20/5/2016