Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Cara a cara


El cara a cara, un duel final, el o tu o jo, és una manera de posar clar les coses, que agrada d’allò més als americans. Ho saben els guionistes de Holywood, els directius de les grans competicions esportives —els del footballl americà, els dels Bàsquet, els dels beisbol— i fins i tot els que reglamentaren la manera de fer les eleccions. Hi ha tractadistes que diuen que la vertadera democràcia es aquesta la que al final —a la Presidència de la República— només arriben dues opcions, i es llavors, quan els electors poden contrastar i aclarir les diferències que hi entre els dos candidats finals. Votar dient sí a unes coses, i no clarament a unes altres.


L’atracció que, pel públic, tenen els cara a cara, la coneixen igualment els que organitzen les curses de trot als Estats Units. Preparen competicions que puguin acabar amb un cara a cara aferrissat. Aquest és el cas d’una magnifica cursa anomenada «World Trotting Derby», títol que podríem traduir al nostre idioma com Derbi Mundial de Trot, Els lectors ja saben que en català, com en anglès, derbi vol dir cursa reservada als cavalls de tres anys, per a dilucidar quin és el millor de la generació. El derbi esmentat es corr segons la modalitat de cursa lligada. Es a dir, quin vol guanyar la recompensa —prop de 5o.ooo.ooo de pessetes— necessita vèncer als altres dues vegades. Es corr una cursa sobre la milla. Després de descansar tornen a córrer. una altra. Si el cavall que ha guanyat la primera vegada torna a guanyar la segona, el premi ja és per a ell. Si no, si el que guany la segona prova es diferent del que ha guanyat la primera, cal fer una final que en anglès es diu «Race Off», que es corr el mateix capvespre i en la que solament tenen dret a córrer els dos guanyadors de les dues primeres curses. Els cavalls que disputen la final necessiten, doncs, córrer tres vegades els mateix vespre: tres milles separades per dos descans.


A l’edició de enguany, correguda els darrer dissabte d‘Agost, hi havia una enorme expectació per veure com es comportarien dos cavalls que arribaven carregats de prestigi. Un era un cavall imbatut i que havia guanyat la Hambletonian Cup. Era —és— fill del semental ara de moda, Supergill. El seu nom, probablement ja familiar per els lectors del Diari de Balears, és el Malabar Man. L’altra cavall era un canadenc anomenat Lord Stormont que havia guanyat 11 de les 12 curses en les que havia participat i entre elles el famós Yonker’s Trot. És un fill de Crowning Point i, en conseqüència, net d’Speedy Crown.


Tot anà així com sospiraven els espectadors. Malabar Man guanyà la primera milla a una velocitat de 1.10.8. La segona milla la guanya Lord Stormont a 1.11.1. El «Race Off» fou obligat. Lord Stormont partí davant, sempre vigilat per Malabar Man. Els dos anaven molt tranquils i a una velocitat molt discreta. La vigilància i el respecte durà fins a la corba que donava pas a la recta final. Llavors vengué la fua: l’esprint sense pietat. Guanyà el fill de Crowning Point i els cronometres oficials digueren que el canadenc havia corregut els darrers 400 metres a una velocitat realment increïble: 1.03.1. Malabar Man fins a llavors imbatut perdre dues vegades de tres. Cal ésser, però, un dels dos millors cavalls del món de tres anys per aconseguir perdre dues vegades de tres al «Word Trotting Derby».