Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 
 

Carnívors


El sopar estava organitzat per antics amics de Son Ferriol. Gent de pes: el terme mitjà superava sense passar pena els cent quilos. Un d’ells és carnisser i el sopar tenia com a finalitat demostrar que les anomenades parts menys nobles —la falda, l’espinada i el llibre— de la vedella ben preparades i menjades a punt són excel·lents. La vedella no era exactament vedella, sinó, afortunadament, un animal de més de dos anys i la carn havia estat guardada en cambra frigorífica. —és també molt important— més de deu dies. A la barbacoa hi havia brases de carbó d’alzina, restes encara d’aquella famosa sitja que la mateixa colla organitzaren fa un parell d’anys, amb ànim pedagògic, a la plaça d la barriada. Per acompanyar la carn al carbó prepararen una ensalada de matèria vegetal de qualitat que aportaran uns comensals que es guanyen les sopes al Mercapalma. Fou trempada amb oli d’oliva arbequina, sal i vinagre, posat com cal: amb mesura i seny. Foren, els esforços dirigits a fer atractius els vegetals, tanmateix, inútils: la carn guanyà. Al final del sopar d’aquella tracalada de vedella —realment magnifica— no quedaven més que els ossos, a la lletuga no li feren quasi ni menció. De pa en queda més de la meitat.


Les deixalles del sopar en recordaren l’entrevista que havia llegit no feia massa dies a Ramon Folch, un molt sensat socioecòleg. El motiu de la meva remembrada no era sobre el destí d’aquell material no consumit, ni sobre si seria més convenient donar-lo als porcs, reciclar-lo o incinerar-lo. Si vaig recordar a Folch fou perquè a la entrevista deia que un dels principals problemes de la sostenibilitat del desenvolupament el constituïen els hàbits alimentaris i més concretament el fet de que si s’observava la manera de menjar del món desenvolupat es podia constatar un clara preferència per la proteïna d’origen animal i un abandoment de les verdures i els cereals. Aquell sopar n’era un prova del tot indiscutible de l’esmentada prelació.


Ramon Folch argumentava que la producció de la proteïna animal sotmet a la terra a un esforç brutal. Per “fabricar” un quilo de vedella es necessita una quantitat molt important d’aliments vegetals per a la vaca. D’aliments i, per tant, de terreny, d’adobs contaminadors, d’aigua per regar, etc.


La pregunta que em faig i que faig al meu lectors és si la nostra preferència per la proteïna i la grassa animal és cultural o natural. Vull dir si és una cosa que hem après a valorar mitjançant l’educació —en el fons, la propaganda— o la duim inscrita en els gens i en les reaccions químiques de les nostres papil·les gustatives. Si és d’aquesta darrera manera ho tenim, com diuen els moderns, cru, es a dir, fotut, en el llenguatge de la meva generació. Perquè si la preferència està inscrita en el nostre paladar em de suposar —si creiem en la unitat del gènere humà— que també el xinesos li tenen, i vos imaginau el que pot ser, per exemple, el que mil cinc-cents milions de xinesos no es conformin amb la seva dieta d’arròs i una mica d’aviram i comencin a demandar, be per la política o mitjançant el mercat, entrecots de vedella, un llesca de pa amb sobrassada, o unes costelletes de mè? La Terra difícilment ho podrà suportar.