Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 28/05/05

 

Caty Juan

bella i verinosa



Als qui ens agrada la pintura tenim una deformació gairebé inevitable i és que quan veiem un tros de terra sempre intentam endevinar a quin quadre —a quin paisatge— es sembla allò que tenim viu i en transformació davant els nostres ulls. Mes accentuat és en el meu cas quan pos la meva atenció sobre una flor. Si és un gira-sol no puc llevar-me del cap el Autoretrat amb Gira-sol d’Anton Van Dyck y la coneguda interpretació de que el gira-sol representa al rei Carles I d’Anglaterra. Si veig un iris em ve a la memòria el quadre de Van Gogh i la figura d’aquell japonès savi que el va comprar per cinc o sis mil milions de pessetes. Ho valia. Si són assutzenes pens en Hans Memling i el retrat del jove orant, que pintat el 1485, es pot veure ara en el Museu Thyssen –Bornemisza, de Madrid, on apareix un dels primers florers de l’historia de la pintura. Si són tulipes són els rams de Jan Brueghel el vell, i si són nenúfars o roselles és impossible esborrar —vostès ho comprendran perfectament— els gairebé insuperables quadres de Monet. Per cert, ¿hi havia roselles en el camp abans de que arribassin els impressionistes? Però si la planta és una fonollasa ja no és Monet, ni Van Gogh, ni Van Dyck qui em ve al cap. Qui ho fan són els quadres de la pintora mallorquina que ha pintat aquesta planta millor que no ningú. Li diuen Caty Juan de Corral

Caty em va explicar una vegada que la primera fonollasa que va pintar fou perquè un dia el seu home, l’oficial de marina Luís del Corral, que havia sortit a passejar, li dugué una manat d’espàrrecs amb el que Caty ajudada pel seu cap ple de seny i les seves mans expertes degué preparar una sucosa truita. Juntament amb els espàrrecs hi havia, però, un pom de fonollasses que Caty va intentar immortalitzar sobre un llenç. Va ser un encert sorprenent i, de llavors ença, no hi ha hagut any que no hagi pintat alguna Fonollosa. Em de convenir que no fou una casualitat que Caty pintàs la fonollassa com tampoc ho fou que Monet pintàs el nenúfars. Com el francès, la mallorquina estava ben preparada. Aquella pintora mallorquina no volia imitar ja els clàssics paisatgistes de la nostra terra i cercava nous camins, noves experiències i nous sabers. Havia après algunes coses que als pintors a vegades els costa molt aprendre. La primera que els colors no han de brillar, la segona que el dibuix ha de ser segur i enèrgic, la tercera que el conjunt de colors han de estar entonat i, per últim, que en el quadre hi ha d’haver amors, alegries i melangies sense que aquestes es facin explicites. Aquestes són qualitats que mai no hi manquen —s’hi fitxin bé— en cap dels quadres de Caty Juan de Corral.

Que em sàpiga perdonar el lector si dic una obvietat. A Mallorca la fonollassa està en el seu màxim esplendor el mateix temps que els espàrrecs són mes gustosos i això per poc observadora que sigui una persona arrelada sap que passa a finals d’hivern, abans de que esclati la primavera, l’estació nua i cruel que definí el poeta. Probablement tot el mon coneix igualment —jo he de confessar que ho ignorava— que la fonollassa es la cicuta, sí: la cicuta, la planta verinosa i mortal que Sócrates hagué de beure per no voler parlar a favor del govern.

No, no els oblidem aquestes característiques de la fonollasa. Així podrem comprendre que si es veritat que Caty en els seus quadres pinta les estacions aquests períodes en que els astrònoms varen dividir el temps en que la terra donava una volta entorn al sol. Però Caty pinta l’estació quan ha madurat quan ja comença a dir-nos adéu per donar pas una altra. Ho fa per respectar la vida que és un continu de adéus i benvingudes. Quan el cor ens batega a ritmes distint dels habituals. Vet aquí el verí encobert que du la pintura en teoria amable de Caty Juan. És el mateix verí que dur la seva cara bella i escrutadora. A primera cop d’ull joiosa, alegre i serena, després quan hom hi detén la seva mirada s’hi detecten —dissimulades— nostàlgies, distàncies, fredors i melancolies. Si els correctors d’estil hi volen posar malenconies és igual: tots sabem el que he volgut dir.