Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Cine


Imagina’t, benvolgut lector que ets un director de cinema i que estàs enregistran’t una pel·lícula, un wester per exemple, i que en el guió hi ha una escena en que un grapat d’indis encalcen una diligència de quatre cavalls. Les regnes dels cavalls els aguanta el protagonista —podríem posar Burt Lancaster en el seu millor temps— i a l’interior de la diligència hi va una rica i bella joveneta —Angie Dikinson— per seguir un exemple en aquest cas, us ho assegur, no gens innocent. El guió diu que després d’ua bona estona de persecució —ha de figurar que són un parell de quilòmetres— s’ha d’arribar a un riu i que el manador de la diligència, disposat a mantenir la seva cabellera i la suposada virginitat de l’Angie, travessa el riu, que te una profunditat que fa que l’aigua arribi al coll de cavalls. Segueix imaginant que per una raó o altre —el fet és prou normal en el cinema— cal repetir l’escena i que, com és també habitual, les estrelles que el productor ha contractat cobren una fortuna per cada hora que treballen. Afegeix que no només són les estrelles sinó tot una munió d’extres i operadors, animals, estris etc, que també cobren a tant l’hora.


Però, ja dic, l’escena ha sortit malament i cal repetir-la. Cal treure el cavalls i la diligència del riu i preparar-se per a tornar enrere: a tornar al moment en que la diligència s’atraca, manades desfetes, a la vora del riu després —es suposa— d’una llarga cavalcada. Vull dir que si l’escena ha de donar la impressió de la realitat cal que els cavalls arribin ben suats a la vora del riu. Però ara —quan intentau repetir l’escena— no els teniu, els cavalls, suats en al sabanera blanca sobre la pell. No: el teniu ben banyats. Cal, idò, aixucar-los prèviament i fer-los córrer, a continuació, fins que tornin a suar de bon de veres. Els bons afeccionats al cavall comprendran les dificultats del director, perquè saben que aixugar quatre cavalls no es fa amb una hora ni en dues. I mentre en Burt Lancaster, n’Angie i trenta indis gratant-se la panxa i cobrant.


Alguns de vosaltres pensareu que si al director es veu tant apurat és perquè és un poc babau i que el que havia d’haver fet es tenir cavalls de reserva. I teniu raó, però si el director no té experiència, vos podeu trobar que després quan es faci el muntatge i es visioni la pel·lícula definitiva l’escena de la diligència encalçada pel desert pels indis hi figurin dos cavalls negres, un alatzà i un castany i quan arriben al riu els cavalls hagin mudat de color: N’hi hagi dos de ruans, un castany, i que a l’alatzà li hagi comparegut un estel a la cara que abans no tenia. Mirau quin cromo i quina vergonya per el director.


El que intentat exposar explica el perquè els cavalls més sol·licitat per fer cine per enregistrar escenes una mica perilloses siguin els castanys obscurs i sense taques blanques al front. Vull dir que siguin cavalls fàcilment substituïbles per un altre de semblant. Cal dir, igualment, que en el cinema americà el els cavalls més utilitzats són els trotadors, els anomenats, en anglès, “standardbreds”. I es que són els més versàtils: saben estirar una diligència, caminar amb cinc pans de neu, anar vestits de romà, sortir del salo per una finestra i en ocasions dur sobre la seva esquena les anques de na Kim Bassinger. Quina meravella!