Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 3/08/07

 

Coll Bardolet



Vaig conèixer una mica –just un mica– Josep Coll Bardolet. La primera vegada que ens vàrem veure fou a ca seva. Gràcies als bons oficis de Gabriel Janer Manila la meva dona i jo vàrem ser convidats a dinar a la magnífica casa que el pintor tenía de Valldemossa. No puc recordar amb exactitud l’any, però si que era un dia d’hivern càlid, d’aquells que et fan creure que els mallorquins vivim en un autèntic paradís, un paradís com el que amb tant de goig pintava l’amfitrió d’aquell dia Vaig quedar absolutament meravellat de l’ordre que regnava en aquella casa. Fins i tot les flors semblaven collides de feia mitja hora i guardaven una disposició impecable.. A partir d’aquell dia del dinar les nostres trobades foren relativament freqüents, però curtes: a una presentació d’un llibre, a qualque concert de música clàssica, al concert del Torrent de Parells, on un any em convidà a fer el sermó que precedia el concert, o a qualque festa recreativa organitzada per l’Obra Cultural. Tanmateix , i probablement per pura casualitat, la major part de les nostres trobades foren a Valldemossa on jo acostumava a ana fent de guia turístic afeccionat per a amics i amigues de la peninsula. Ell sortia a passejar amb un ca petitet i blanc i negre de pelatge, que manifestava ben a les clares l’alegria que tenia de pertànyer a aquell amo tan caminador i bondadós.. Un dia en que jo esperava defora un gup d’amics que havien volgut entrar a la Cartoixa va venir a veurem i vàrem encetar un mica de conversa. Ella em demanà com anava la Universitat i jo li vaig respondre que bé, que segurament el que anava pitjor era jo, i tampoc era per queixar-se massa. També i amb una mica d’ànim provocador li vaig dir que tot i els esforços que feia el director de la coral universitari, en Joan Company, per introduir-me al mon de la música cantada a cor, a mi aquest tipus de misica no acabava de fer-me el pes. Més encara: que la majoria de vegades m’avorria d’allò més. Vaig continua dient-li que, a mi, la música que m’agrada era la que cantaven, per exemple, Jacques Brel, Frank Sinatra o Chavela Vargas, intèrprets que sortien a l’escenari carregats de nafres i cops blaus d’amor, i que sabien transmetre’ns de manera ben fonda el dolor que els causaven les seves penes i desventures sentimentals . En Coll intentà desvetllar-me totes les virtuts de la música coral i m’explicà que gràcies a aquesta casta de música l’anima s’elevava i assolia estats d’una gran puresa. Ens vàrem acomiadar i li vaig dir que em sabia molt de greu no poder gaudir d’aquell música les virtuts de la qual havia tengut la gentilesa d’explicar-me, però la veritat era Deu no m’havia donat orella per copsar aquestes harmonies sublims.


He pensat més de dues vegades en aquella conversa, i ho faig sempre que mir la pintura del mestre de Valldemossa. Pens que ambdues coses –la seva pintura i el gust per la música coral– provenen amb tota seguretat d’un moviment polític, social i cultural que es digué noucentisme i que teòricament va finalitzar cap alla l’any 1923. La seva influència, tanmateix, va perdurar molt més estona i crec que Coll Bardolet va quedar totalment impregnat d’aquell esperit que podríem personificar amb Eugeni d’Ors. El noucentisme representa la cerca de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. I no és –deman– aquesta voluntat de realitzar una feina ben feta i clara la que caracteritza, part damunt tot, l’obra de Coll Bardolet? El fill adoptiu de Valldemossa no fou mai un romàntic ni un modernista: fou un clàssic. Amb això vull dir que Coll Bardolet mirà aquesta terra nostra i li agradà i en representa visions com d’un pintor realment enamorat de tot allò que tenia davant els ulls Foren, però, sempre pintures fetes amb seny, amb cura, sense exabruptes, sense cap tipus d’exageració, amb una increïble precisió per el color i –i això m’interessa subratllar-lo– amb una enorme bondat. Aquesta era la virtut que ell més preuava i per la que volia ser recordat. Que aquest món idílic que ens contà és –o era– fals? Es probable que en part sí, però en la cultura i en l’educació sempre hi ha un grau de falsetat. Un grau de falsetat que fa, no ens enganem, tolerable el món.


Fa cinc o sis anys vaig acompanyar Gabriel Janer a l’Ajuntament de Palma per demanar a veure si era possible fer al Solleric un exposició antològica de Coll Bardolet amb motiu del seu norantè aniversari. Els responsables ens donaren carabasses tot dient que estava tota la programació feta per dos o tres anys i que la seva línia era la de mostrar pintors més innovadors i menys comercials. Per ventura també hi hagué raons politiques en la negativa: en Coll Bardolet fou tota la vida catalanista i soci de l’OCB. No ho sé. El fet es que ens digueren que no.


Ahir dematí vaig visitat algunes galeries per veure si podia adquirir un quadre de Coll Bardolet, una d’aquestes tanques amb farratge tendre i ametllers florits, que tant m’agraden. He de confessar que aviat vaig poder constatar que ”sa perdiu no arribava al mitjà”. Si hi arribava i, de sobres, per comprar qualsevol quadre d’aquelles pintors “innovadors” que no deixaren lloc per exposar al pintor noucentista. Al pintot generós i culte que volgué romandre per sempre entre nosaltres.