Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 15/09/00

 

Com els néts


Hi ha afeccionats que el que els agrada bàsicament es veure una carrera. Jo decididament no som d’aquests. Moltes vegades trob molt més interessant el que ha passat abans de la carrera, que la pròpia carrera. Poder conèixer la gent que fa del cavall el centre o el motiu de les seves il·lusions és per a mi un goig molt superior a la a l’observació d’aquells tres minuts on el cavalls i els menadors fan el gran esforç per decidir quin és el més ràpid dels animals i el més espavilat dels homes que colquen. sobre el cabriol.


Entre les persones interessants que, gràcies a compartir l’afecció els cavalls, he pogut conèixer hi figura sense cap casta de dubtes l’amo en Baltasar Pocoví, l’amo en Baltasar Moraduix. Viu l’amo en Baltasar a un hort que dóna a la carretera de Manacor, una mica abans d’arribar a la Casa Blanca. Fa ja un grapat d’anys que vaig fer amb ell un viatge a Paris per veure el Gran Premi d’Amèrica i em sembla que ja he contat alguna vegada que l’amo en Baltasar es va trobar tan bé a París i tant tranquil que va dir que París li recordava la Mallorca de fa quaranta anys.


L’amo en Baltasar passa gust de xerrar i jo l’escolt perquè amb molta freqüència l’amo en Baltasar empra metàfores, analogies i comparacions que mereixen ser recordades tota la vida. Una de les més reeixides és sense cap dubte la que m’enflocà l’altre dia. L’altre dia de pagès. Em digué que el cavallets joves són com els néts. Quan va veure que no acabava d’entendre la seva comparació em va explicar que la majoria dels homes vells que acudeixen a l’hipòdrom ja tenen, com ell mateix, néts. I que quan aquestes néts va a veure els padrins aquests es pensen tenir el net més llest del món. Saben multiplicar i dividir, dir una poesia i no diguem de manejar els comandament del televisor, o conèixer els preus de les coses al supermercat. És realment un goig veure aquells al·lotells tan esbrinats. Igual —continua l’amo en Baltasar— que quan hom té un poltret i l’observa córrer dins a el corral: coll ben estirat, coa a l’aire, tranco llarg, cames lleugeres, caràcter vivaretxo i atent. Hom creu que no n’hi altre en el món amb tantes virtuts per a trotar. S’hi passaria hores badocant.


El problema ve —argumenta l’amo en Baltasar— quan els compares. Perquè aquest net, que semblava el més viu del món, el dus a l’escola i, vadua-el-món, resulta que no és el primer de la seva classe. I el mateix passa amb el cavalls: aquell poltret que no sabia fer altra cosa que trotar l’aregues —molt be— l’entrenes —sense cap problema— els dus a córrer a l’hipòdrom i. A vatua-el-món, no fas primer, ni segon. N’hi ha d’altres que fan més via.


Si, decididament són molts semblats els sentiments que desperten als homes els nets i els cavalls. Sabem per estadística que són molt poques les probabilitats de que aquella poncella sigui la rosa més bella del món, però el plaer d’imaginar que aquell jovençà pot arribar a ser ministre o que aquell poltret pot arribar a guanyar el Gran Premi d’Amèrica no el pot llevar ningú ni al padrí ni al criador de cavalls. Quan de fracassos són necessaris per perdre les il·lusions? Cap afeccionat de bon de veres als cavalls els ha sabut comptabilitzar.