Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Continental Victory


Les cròniques coincidiran en que un dels moments més electritzants d’enguany en el món del trot es va veure en el moment en que entrar al ring de la subhasta, a Harrisburg (USA), un egua de cria —plena per primera vegada— i que responia al nom de Continental Victory. El resultat de la subhasta fou espectacular 114 milions de pessetes, però alguns crítics afirmen que el comprador va fer un gran negoci. En que basen la seva afirmació? Òbviament en les enormes virtuts que l’egua va demostrar al llarg de la seva vida. Tantes que alguns no han dubtat en afirmar que és la millor egua trotadora que ha existit mai.


Continental Victory va néixer a Brittany Farms. Era filla de Valley Victory, un semental que només havia tengut dues fornades anteriors, i de Intercontinental, una egua de la qual Continental Victory era el seu setè producte. La bella egueta negre fou venuda quan tenia un any en subhasta publica. Per ella l’entrenador Ron Gurfein en pagà 100.000 dòlars.


L’entrada en competició de Continental Victory no fou espectacular, però al final de la temporada en la que la tenia dos anys va començar a donar mostres de que es tractava d’una egua extraordinària. La seva victòria en la Breeder’s Cup de dos anys fa fer pensar al seu preparador que realment Continental Victory es podria convertir en una estrella. Dos dies hi hagué autènticament clamorosos a la vida de Continental Victory. El primer fou quan va disputar l’Hambletonian. Es corria encara amb el sistema de veure qui primer guanya dues manegues. Tenia al costat rivals de la categoria de Lindy Lane i de Runnig Sea. Res pogueren fer contra Continental. La primera manega la va córrer a la velocitat de 1.09.7 i la segona a 1.10.1. Mai s’havia corregut l’Hambletonian a aquestes velocitats i els comentaristes hípics deien que era l’egua mes elegant i ben trotada que havien vist els seus ulls. Continental Victory no sols era elegant, sinó que els seus propietaris eren ambiciosos i volgueren que participàs a les dues gran curses que quedaven després de l’Hambletonian: el World Derby Trotting i El Kentucky Futurity.


En el World Derby Trotting Continental fou batuda en la primera manega per un gran cavall Kramer Boy. Tot feia pensar que també la batria a la segona manega, però Continental Victory va dir senzillament que no. Que no li agradava quedar darrera i va voler arribar davant. Necessità marcà un velocitat de 1.10.00. Fou necessari córrer una tercera manega —Kramer Boy contra Continental V—. El darrer quart de milla fou realment dramàtic. L’egua estava molt fatigada i les condicions atmosfèriques eren desagradables, pero Continental Victory va dir que, tot i això, ella no volia perdre. Va córrer els darrers 300 metres a una velocitat aproximada de 1.03.00


L’esforci per a guanyar El World Derby Trotting fou realment brutal. I alguna petita peça del mecanismes de Continental Victory es degué espanyar. L’egua mai aconseguí recuperar-se, i la seva actuació en el Kentucky Futurity fou realment decebedora. Els intents de recuperació que es feren amb posterioritat, fins i tot quan l’egua tenia quatre anys, foren inútils. Qui volia tornar veure córrer la meravella de Continental Victory havia de recórrer definitivament al vídeo.


Si no es possible tornar veure córrer l’egua més ben trotada el món d’aquí tres o quatre anys tendrem l’avinentesa de veure córrer els seus fills. Per a que ho facin amb els seus colors el senyor Sirtori ha pagat 114 milions de pessetes. A partir d’ara Continental Victory dormirà als seus estables.



Nou Record del Dos Anys


A l’hipòdrom americà anomenat Colonial Downs es va batre una millor marca la setmana passada. Aquesta millor marca estava des de feia dotze anys en possesió del gran Mack Lobell. L’havia establerta a la famosa Red Mile de Kentucky on havia trotat la milla a 1.11.6. La setmana passada un cavall anomenat Angus Hall de dos anys va correr la mila a la velocitat de 1.11.1. Va baixar en cinc dècimes per quilometre el record de Mac Lobell. Angus hall no era un noningú. Era germa bo de Conway Hall, el guanyador del darerr Orsi Mangelli i està entenat per Robert Stewart. El menador era John Campbell.



Paguen 114 milions per Continental Victory


El dia 5 de novembre es va produir la que sens dubte serà la venta de l’any. Sortia a subhasta una egua de cria plena. Ella era Continental Victory —vegeu columna apart— i el pare que l’havia deixat prenyada Malabar Man, el guanyador de l’Hambletonian de 1997. A partir del 75 milions només va quedar a la brega dues persones Frank Antonacci i Mario Sirtori. Fou aquest darer el que feu la darrera puja i ara és el propietari de la que molts consideren la millor ergua que hi ha haguit mai. a la subhasta el que la dirigeix exposa una mica el pedigree del cavall ponderant laes seves virtuts. Fou així durant la jornada fins que va sortir Continental: El locutor fou del tot lacònic Momés va pronunciar quatre paraules Ella és, Continental Victory.



Albert Casasnovas (1929 – 1998)


“Fraternitat de l’ànima, que no de la sang”. El vers és, em sembla, de Miquel Costa i Llobera, i jo el vaig sentir moltes vegades en boca de Albert Casasnovas, el que feu rector de la parròquia de Son Ferriol entre els anys 1961 i 1969, i que el passat dimarts feu el viatge definitiu cap a les dolces estances en les que ell creia. No tenc memòria abastament per poder citar el primer dia que el vaig conèixer, però sí per poder assegurar que em vaig enlluernar ben aviat amb la seva proposta. Es tractava de viure el cristianisme d’una manera distinta on l’amor estàs part per damunt tot. Un amor que s’havia de començar a demostrar —deia— amb l’amistat. Res hi podia haver millor que l’amistat. L’amor i la amistat que predicava eren clarament d’arrel platònica. Dit altrament: havien de produir els efectes que volia el filòsof grec: la millorança de la persona estimada i la millorança espiritual del que estima. Havíem d’aprendre, idò, a ser amics o, als menys, a ser millor amics del que érem. En aquest procés d’aprenentatge era indispensable conèixer a la persona a la que es volia estimar. A la persona de la qual volíem convertir-nos en amics. I calia parlar, hores i més hores, fins que l’anima nostra i la del amic no tenguéssin secrets. Si naixia l’amistat Deu es feia immediatament present.


La proposta era realment seductora i més si venia acompanyada per una valoració del grup social al que pertenyíem els meus amics i jo: els joves. Són també de Costa —ara n’estic ben segur— aquells altres versos que també tant agradaven i tant citava el Pare Albert: “Per què mai té tal encant/ com mig oberta la flor?/.......Per què és tot més agradós/ quan encara és poncella/... Poncella, esperança, aubada/ sou aquí baix lo millor,/ perquè la vall de dolor/ no és lloc de cosa acabada.” Es clar que nosaltres ens sentíem poncella, esperança, aubada. I tot plegat resultava absolutament engrescador.


Si la proposta espiritual era atractiva, més encara ho era la concreció: per poder practicar l’amistat, la conversa, la coneixença mútua calia estar moltes hores junts. I n’hi passàvem d’hores junts a la rectoria, parlant, discutint, projectant. El món i el país havien progressat i alguns factors tècnics ens ajudaven a conèixer noves idees i sentiments. El pick-up en primer lloc. Gràcies a ell varen poder seguir aquell moviment que tant ens va tocar el viu i que fou la nova cançó: Espinàs, Serrat, El Duo Ausonia, Els Quatre d’Assís, Quico Pi de la Serra, Raimon. Però no sols el pick-up també el mitjans de locomoció: la vespa i, després, el sicents. La vespa de n’Albert que no va poder resistir les maniobres mitjançat les quals en Joan Coll ens volia demostrar que no havia estat, com deien, dissenyada per a dones i capellans, sinó per a fer motocros! I el sicents, un cotxe que va contribuir si no a la llibertat —el règim no estava per bromes— si al manco al seu succedani que és la mobilitat. Mai s’ha inventat un cotxe tan propici per a la conversa tranquila, per a la confidència amical o per anar a la gran aventura que significava una verbena a un poble allunyat.


No sols hi hagué, en aquells anys, canvis tècnics. N’hi hagué també de pedagògics. Alguns d’ells en el Seminari Diocesà. Gràcies aquests canvis els dissabtes compareixien alguns diaques —Miquel Orell, Joan Suñer, Jaume Gual....— que venien a veure com es feia l’apostolat —vaja una paraula poc afortunada!— a una parròquia. Els diaques d’aquells temps enriquiren la nostra convivència i amb ells s’incorporaren noves idees i nous sentiments vehiculitzats gairebé sempre per la música. Record especialment les versions de Brel, que havia traduït la mare de Pep Arbona i que interpretava Jaume Matas: “El pla país”, “El port d’Amsterdam”, “El vells”, “Ne me quitte pas”.


Tanmateix, el nostre món no era més que una part de les obligacions que com a rector de la parròquia tenia Albert Casasnovas. N’hi havia lògicament unes altres. El culte i l’acabament d’una obra –el temple parroquial— que havia començat D. Bartomeu Munar i que ara calia rematar. Convertir-lo en un lloc adient per a celebrar-hi funcions de caire espiritual. Li vaig sentir dir a Albert que la major virtut que tenia l’edifici era allò que no tenia: el buit. I que calia preservar aquest espai on no hi havia res: que calia —un verb que havíem après dels llavis de Lluís Llach i que repetíem —no omplir l’església de sants i purissimetes. Algun sant, tanmateix, hi havia d’haver i vaig assistir a com era encomanada una estàtua de Sant Antoni a un jove escultor amic d’en Tomàs de Ses Déu. La veritat és que quan va arribar no ens va agradar massa, i el pitjor fou que l’escultura no cabia en la capelleta que hi havia sobre el portal major de l’església. D. Albert va dir que ja parlaria amb el mestre d’obres i que la ferien més gran, a la capelleta. Fou en aquell moment on vaig escoltar la primera gran crítica d’art de la meva vida: en Sebastià Sánchez quan va sentir la prosposta va dir que de cap de les maneres: que la capelleta estava perfecta, que el que havia de fer l’escultor era retocar i acurçar Sant Antoni. Acurçau Sant Antoni! i no toqueu la capelleta exclamava amb cara de pocs amics.


El posar l’església a punt per a que hi pogués haver vida espiritual i el formar un jardí — un locus amenus— que convidas a la conversa no foren les úniques activitats constructores del Pare Albert. Hi hagué, des dels primers anys, dins el seu cap un projecte tant transcendent com el de l’església: fer un Institut. Albert Casasnovas sempre cregué que el millor que podia fer per a la gent era oferir la possibilitat d’augmentar el seu coneixement, la seva cultura, l’educació. La viabilitat econòmica del projecte li llevà la son més de dues vegades. Va poder, finalment, comprar el solar i el seu despatx es convertí en una mena d’estudi d’arquitecte on el pare Albert recollia les idees que diversos professionals li proposaven. I al costat dels plànols, els diaris, el marges del quals omplia frenèticament de números. Tant que nosaltres en feien befa continua. Eren, òbviament, càlculs sobre com es podrien pagar els interessos i redimir la mota del que caldria demanar per dur endavant el que era només un projecte. D. Albert hagué de marxar abans de que l’Institut —així sempre l’hem anomenat els ferriolers, encara que administrativament fos un Col·legi— fos una realitat. La idea original fou seva i les persones que s’ocuparen de transformar aquella il·lusió en realitat sempre es declararen continuadors seus.


No tot foren roses durant aquells anys de 1961 al 1969 en que Albert Casasnovas estigué de rector a Son Ferriol. Hi hagué també —la vida és així— ferides i dolors. Hi va mancar intel·ligència, comprensió, prudència i realisme. De la estada d’Albert Casasnovas a Son Ferriol hi queden moltes petjades. Algunes són ben tangibles, altres, les que conservam dins la nostra ànima, semblen menys visibles, però son igualment inesborrables. Són sentiments, idees i creences que ens va empeltar dins el nostre cervell —dir cor podria semblar un mica cursi— i que marcaren definitivament la nostra personalitat. Un grapats de cervells, o de cors, que ara sagnen —ho sé cert— per la seva absència definitiva.