Déus i nacions

Nosaltres, els animals (5)



El professor Álvarez Junco ha escrit un llibre que al meu parer hauria de ser de lectura obligada a tots els cursos de batxillerat que s’imparteixen a Espanya. El llibre es titula los “Dioses útiles”. És, l’esmentada, una obra que parteix d’una asseveració de Gibbon que diu que a l’Imperi Romà els an l’existència dels anomenats déus era creguda pels integrants del poble, negada pels filòsofs, i aprofitada pels polítics per abastar el poder o mantenir-se en ell. La fe en aquests déus i en els preceptes morals que se’n derivaven era un element gairebé imprescindible per a aconseguir una unitat o un cohesió popular que, perduda la creença en dit déus, se’n hagués anat, ben aviat, en orris. Són —eren— Déus útils.


Álvarez Junco afirma que a hores d’ara els déus dels romans no han mort, únicament han canviat de nom i actualment es diuen nacions i les banderes i himnes que les representen. Creacions humanes i no divines. Són aquestes nacions i els estats que les organitzen les que compleixen les funcions dels antics déus, i de la creença en la seva existència passada, present, o futura acostumen a aprofitar-se’n els polítics que detenen el poder o volen aconseguir-lo. Són útils: al manco per a ells.


El llibre d’Álvarez Junco està escrit des de la perspectiva historiogràfica que es diu el creacionisme social de les idees. Dit enfoc parteix de la idea fonamental que ja va expressar Lucano de que no són els déus els que han creat el homes, sinó que són els homes els que han creat els déus, i que l’existència d’ells varia amb els temps segons estigui més estesa, o menys, la creença en la seva realitat. Basta repassar la historia de la teologia per veure que són munió el deus abandonats en els que ja no hi creu ningú.


El mateix passa —insistim Álvarez Junco i jo— amb les nacions i les coses —banderes i himnes— que les representen. La seva realitat i representativitat no és intemporal i universal; és provisional i geogràfica o local: depèn dels vots que aconseguesqui cada una en cada contrada. I això es pot dir de Catalunya, però també d’Espanya, tal com avui la coneixem. El que existeix —creis-me— depèn de l’opinió que tenim sobre la seva existència. La cosa no té ni sortida, ni volta de fulla.

 

Diari de Balears :: 10/6/2016