Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Anar a index Articles Cavalls

 

Don Antonio


Quan ja era un jovençà, a principis dels anys seixanta, a les tertúlies a les que podia assistir, hi sortien tres don Antonios: D. Antonio Machado —el poeta— D. Antonio Oviedo —el futbolista— i D. Antonio Ordóñez. Però si hi havia necessitat d’aclarir a i algú deia que es referiia a de D. Antonio, D. Antonio, tothom sabia que aquest D. Antonio era el torero de Ronda. La seva mort ha estat la notícia de la setmana, i, per a mi, probablement, la noticia de l’any. A la meva edat ja sé segur que mai no hi haurà ja cap torero que pugui suscitar-me l’admiració que vaig sentir i el respecte que sempre vaig guardar per la figura del fill del Cayetano Ordóñez, “el niño de la Palma”.


He pogut llegir aquests alguns articles dedicats a Antonio Ordóñez i en cap d’ells he trobat anotada la raó de la seva màgia incomparable. Han estat, gairebé tots, articles dedicats a subratllar els lligams familiars que Antonio Ordóñez tengué dins el món del toreig: son pare, el sogre, els cunyats, els gendre, el net. O a mencionar les amistats que mantingué amb figures com Orson Wells a Ernest Hemingway. O a assenyalar la rivalitat que existí entre ell i el seu cunyat Luís Miguel Dominguín. Però el que ja no ha estat dit —als menys en els diaris que jo he pogut llegir— és que el gran triomfador d’aquest duel fou Antonio Ordóñez. Contra pronòstic, perquè en un principi tot feia pensar que seria Luís Miguel el guanyador: era més atleta, estava més introduir dins la societat madrilenya, era més “xulo”, i fins i tot el nom semblava mes torero: Luís Miguel Dominguín. Però el guanyador fou Antonio Ordóñez, convé dir-ho clarament.


Quina fou aquesta virtut que posseí Antonio Ordóñez i que explica guanyàs a Luís Miguel i que pugui aspirar a ser considerat —per a mi ja ho és— el torero millor i més influent de totes les èpoques? La meva contesta he de ser molt clara: Antonio Ordóñez, com la majoria dels grans artistes, dominava els temps. Vull dir que tenia un ritme, una cadència, un “tempo” que produïen en el espectador la sensació de que sobrava temps per a tot, que les presses no tenien cap sentit. Només corren —es diu— els lladres i els toreros covards. Ordóñez no es va apressar mai i aportà al toreo modern aquesta cosa tan fonamental que és la lentitud: el temps necessari per a gaudir de les coses ben fetes. Aquest ritme cadenciós, que només et pot permetre qui està segur que domina els detalls, impregnava tota la tasca que Ordóñez realitzava a la plaça de bous i li atorgava una elegància suprema. Però on més esveltesa aconseguia era, no hi dubte, en la verònica, una figura on es pot resumir tot el que de bo te el toreig i on hi és absent, per fortuna, qualsevol casta violència.


Ordóñez no va córrer mai en la vida: ni davant el bou, ni darrera els crítics o els poderosos. Es limita a fer la feina de manera compassada, fer gaudir al espectador del plaer del nou ritme que ell propugnava i de la quietud que solament tenen els que dominen el seu ofici i són valents de bon de veres.


Antonio Ordóñez va deixar dit que volia que les seves cendres fossin espargides a la “Plaza de toros de Ronda” —la seva plaça— i a la Camarga. La Camarga és la regió del sud de França on hi pasturen, en els seus aiguamolls, braus negres i cavalls blancs que troten amb els casc aficat dins l’aigua. A la Camarga hi troben també redós milers d’aus. Entre aucells rosats, braus negres i cavalls blancs reposaren les cendres de Don Antonio Ordóñez.


Francesc Bujosa



Elegir un Crack


No fa massa tremps un famós entrenador va afirmar que de cada milió de cavalls que naixien hi havia un “Crack”, però que la principal pregunta és com poder reconèixer-lo abans de que entri en la vida de competició o, també, com poder seleccionar un semental o una egua de cria. De qualsevol manera tots aquells factors que limiten la capacitat del cavall per a córrer s’han de tenir en compte. Sens dubte el factor limitant més important és la manca de salut. Per tant seleccionar cavalls amb una bona conformació —ossos, tendons, lligaments, cascs, músculs forts I ben formats— és essencial. També és important la intel·ligència, disposició i facilitat per entrenar, caràcter I capacitat per a sofrir. Aquestes darreres virtuts no són fàcils de detectar i ens hem de fiar de senyes externes com són la presència general, la resposta als estímuls, la mirada, el comportament amb els altres. No cal dir que un aspirant a crack ha de tenir una bona coordinació de moviment i un bon pas.


Hi ha que tenir en compte altres factors que poden afavorir o limitar la capacitat de competit. Un d’ells és la capacitat de subministrar oxigen als músculs I això depèn bàsicament del tamany de les vies respiratòries, la capacitat i de la capacitat pulmonar i respiratòria. Un bon cavall ha de tenir muscles grossos i ben situats. És molt important que un cavall no perdi mai la gana: si un cavall no menja bé no pot entrenar ni competir. Com a defectes de conformació s’han de citar el ser esquerrà, estivat, llarg de travadors, junt de genolls o de garres, drets de travadors, massa amples de pit o tenir les cames de darrera massa ficades davall el cos. Tots aquests defectes augmenten el risc de interferències durant el trot. Decididament s’han d’eliminar aquells cavalls que presenten símptomes de malalties metabòliques (sickle-hocked).


Un altre element al que s’ha de donar molta importància és al pedigrí. En el pedigrí estudiam la velocitat i la vida esportiva del avantpassat del futur crack. Pens que s’han d’evitar aquelles famílies que tenen bons records i pocs guanys i considerar detingudament la producció tant del semental com de la mare avia i besàvia.


Les tècniques de laboratori per poder elegir el que serà el futur crack —la mesura del tamany del cor i la capacitat cardíaca, l’estudi de les fibres musculars, els anàlisis hemàtics i bioquímics no han demostrat fins ara la seva eficàcia. No hi ha res com tenir un bon ull clínic.


Pep.I. Garí



La setmana passada es va córrer la segona preparatòria del Gran Premi d’Amèrica. Es tractava en aquesta avinentesa del Prix Bourbonnais, The second "preparatoir", Prix Bourbonnais una cursa dotada amb tretze milions de pessetes. la correguda fou dominada en un principi per un magnífic cavall de trot muntat que es nom Express Road. Però a mesura que s’atraçava e al final es veia clarament que les forces mancaven a Expres Roud I que el gran dominador seria Capitol. El fill de Passionat que partia 25 metre darrera els altres ha guanyat el Premi Bourbonnais com va guanya El Prix bretagne: amb una absoluta autoritat. Segon fou Ezira Josselyn (Royal Pretige) i tercer Florilege al qui menava Joss Verbeck.