Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Anar a index Articles Cavalls

 

El joc


Fa poques setmanes contava, aquí, la història de Lamtarra el cavall guanyador del Derbi d’Epsom i de com la viuda del que fou el seu preparador va poder cobrar l’aposta que aquest havia fet poc mesos abans de morir-se i gairebé una any abans de que es celebràs l’esmentat cursa. l’aposta fou de mil lliures —prop de 250 000 pessetes— i el que va cobrar la viuda, després que Lamtarra guanyàs foren 30.000 lliures, es a dir, 7.500000 pessetes. Si la història hagués passat a Mallorca, si l’esmentada viuda hagués anat a apostar a Son Pardo o a Manacor i hagués apostat 250.000 pessetes i el seu cavall hagués guanyat, hagués cobrat exactament 275 000. Docentes setanta cinc mil pessetes.


He volgut fer la comparació anterior per explicar uns del greus problemes que te el joc dins els nostres hipòdroms. El sistema d’apostes actual és un peix que es mossega la coa. El problema principal és que tothom sap que es juga poc i com que es juga poc els diners a repartir són insignificants. No cal posar l’exemple exagerar d’una aposta com la del preparador de Lamtarra, anem a una cosa molt més possible. Imaginau que anau a l’hipòdrom i que algú vos diu que aquell cavall que du el número set és d’un conegut, que ara està en gran forma i que a més el cavall vos entra pel l’ull dret quan veis els escalfaments i que, com que no sabeu qui pot fer segon, i no vos voleu complicar la vida, optau per fer una simple aposta de guanyador i decidiu posar la mateixa quantitat que val un dècim de loteria per a Nadal: 3000 pessetes. Sabeu que cobrareu si ho tengut bona pipella i la sort vos ha acompanyat? Idò probablement 3300 pessetes. N’haureu exposats tres mil per a guanyar-ne 300. Us assegur que no hi tornareu. O fareu la única cosa una mica raonable que es pot fer: jugar la mínima quantitat possible 100 pessetes a un cavall. Però no resulta dolorós i humiliant jugar únicament 100 pessetes per una cavall que estimau? No és miserable?


Quina podria ser la solució? La primera fer menys carreres. Que si hom té decidit jugar un determinada quantitat durant un dia la concentri en poques apostats i així la quantitat apostada en cada cursa serà major i els diners a repartir més. Però disminuir el nombre de carreres sembla que es gairebé impossible. L’altra possibilitat és que l’empresa garanteixi un determinats guanys als encertants independentment del que hagin apostat la resta dels jugadors. És el que passa en els casinos. Si hom va i juga a un determinat número i el número surt, ell que han encertat sap que cobrarà 36 vegades el valor del que ha exposat. És clar que amb els cavalls la cosa és una mica més complicada perquè no tots els cavalls, a diferència dels números, tenen les mateixes probabilitats de guanyar. Per això s’han inventat les cotes i aquí està la gràcia: que l’empresa estudií les possibilitats i oferesqui recompenses diferenciades per les apostes a cada cavall seguin la norma de Pascal de que la recompensa en inversament proporcional a la probabilitat.


Que la cosa pot resultar una mica complicada? No hi ha cap dubte. Però el sobreviure és sempre molt complicat. Aquesta és una cosa que sovint oblidam els funcionaris.