Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

El “recela”


És —no crec equivocar-me— un dels oficis més durs que hi ha en aquesta vida. A la vida civil, però també a la militar. I és probablement un ofici ben aviat caurà es desús, però he de dir que els que l’han practicat tendran sempre dins la meva memòria un racó, on servaré la gratitud per tot el bé que han fet, un bé realment impagable, per a la millora de la cria cavallar. Per a aquests éssers que s’han guanyat la vida de manera tan dura i cruel, el castellà té una paraula de gran tradició i difusió. A les ordenances militars que regulen les funcions de la “cria i remonta” l’anomenen com el ”recela”, i jo vull confessar que la trob magnifica, la paraula: seca, directa, lacònica i eficaç. El “recela”.


L’ofici de “recela” te el seus orígens o justificació en un fenomen fisiològic que consisteix en el fet de que les egües no sempre són receptives als favors que els ha de fer el cavall per començar el cicle reproductiu: ja m’enteneu. Idò bé, quan un egua està en estat de no receptivitat és realment perillosa: pot mossegar, o tirar coses a qualsevol cavall que se li atraqui amb intencions de perpetuar la raça. Aquestes mostres de desagrado —mostres ben clares de no anar de res— poden afectar al semental que pot resultar malferit o, el que és pitjor, escalivar-se per sempre més. Com molts d’homes o dones s’escaliven del matrimoni. Un semental que s’escaliva és una desgracia terrible per ell i, més encara, pel seu propietari que veu en orri una important font d’ingressos si el cavall llavorer és de gran qualitat. Es per evitar aquesta desgracia que s’utilitza el “recela”. El “recela” sol ser un cavall lleig, vell i magre al que acosten a les egües que han de ser provades i al que cada vegada que això succeeix se li ompl el cor d’esperances. Esperances, ai!, mai no complertes, perquè quan l’encarregat de dirigir aquestes funcions comprova que l’egua està a punt de ser coberta i ja no hi ha perill, retira el “recela” i posa en el seu lloc el semental vertader, que normalment, estragat com està, sol mostrar molta menys il·lusió que el “recela”. Jo he de confessar que sempre m’ha interessat aquesta disciplina que és diu la psiquiatria i que fins i tot vaig pensar, en algun moment, en elegir-la com a professió. Però, tot i haver llegit molts de tractats d’aquesta difícil i incerta ciència o de la seva germana la psicoanàlisi, no trob les paraules adients per intentar descriure el dolorós procés psicohormonal al que està sotmès el “recela” cada vegada que ha d’exercir el seu ofici. Freud no en digué res dels “recelas” Si les trobaria, en canvi, les paraules, per qualificar l’escarni, la burla i l’afronta que la soldadesca, immisericorde, feia de la frustració que el “recela” militar havia de sentir en el moment en el que era obligat, pobrissó, a abandonar totes les seves il·lusions i donar pas a l’altre. A embeinar-se-la.


La columna d’avui tenia com objectiu argumentar que la nostra llegua no té, al meu parer, una paraula adient per traduir amb eficàcia la castellana, i jo en volia proposar una de nova. Però, què voleu que vos digui?, els sentiments se m’han desfermat i no hi ha hagut manera de controlar-los. Les reflexions de caire filològic les hauré de deixar, idò, per la setmana qui ve, quan tengui —tenguem?— l’anima menys apallissada.