Francesc Bujosa


 

Jaume Mercant

  1. Pròleg a Mercant,  Jaume. La farmàcia de la Cartoixa de Valldemossa. Palma, Ed. Olañeta, 2009.


Probablement una de les expressions més conegudes en el món de la Salut Pública es “The McKeown Thesis” –la tesi de McKeown. L'esmentada tesi és un tema que ha tengut un enorme ressò i ha despertat una controvèrsia molt important en els camps de l'epidemiologia i en història i filosofia de la salut pública. Thomas Mackeown, un metge i historiador de la demografia, formulà el seu curiós i provocador argument en diversos articles publicats entre els anys cinquanta i seixanta. Dit raonament deia que l'anomenada transició demogràfica, que va des del 1790 fins al present, té poc a veure amb les intervencions directes de política sanitari i, encara menys, en les intervencions guaridores dels metges. Fou, pel contrari, promoguda bàsicament pels canvis de caire social i econòmic.

La transició epidemiològica continua sent avui en dia un tema prou crucial tant per els acadèmics com per les autoritats sanitàries i la pregunta clau en aquest tipus de recerca és perquè les taxes de mortalitat declinaren de manera tan important durant el període que rep el nom de transició o fins i tot revolució demogràfica. La resposta a aquesta qüestió és ben crucial ja que segons sigui podem trobar alguna llum sobre el motiu –mèdic o no– pel qual les poblacions desenvolupades són, digui el que es digui, cada vegada més saludables. Com he volgut dir abans, hi ha en els arguments de MacKeown alguns aspectes controvertits i altres menys. Pocs controvertida és, per exemple, la idea que l'acció mèdica i la, per ventura, mal anomenada “revolució terapèutica” del segle XIX va tenir molt poc efecte sobre les taxes de mortalitat. S'ha que tenir en compte que les taxes de mortalitat ja declinaven de manera important a mitjans de la centúria dinovena i, el que és més important, que no hi hagué probablement quimioteràpia efectiva fins l'adveniment de les sulfamides ja en la tercera dècada del segle XX. Més discutible és el menyspreu que també fa McKeown de les normes d'higiene individual. Però cal ara insistir en les enormes repercussions que té donar per bona l'esmentada teoria. Repercussions evidents en el camp de l'assistència sanitària i en tota política que tengui com a objectiu millorar la salut col·lectiva. Repercussions també en el camp de la política científica i, molt especialment, de la recerca mèdica ja que de cada vegada sembla més evident que la relació entre el que s'ha denominat innovació o recerca especialitzada i, salut pública és molt feble i, a vegades, fins i tot negativa.

L'altre gran camí que ha seguit la crítica a les excessives pretensions de la medicina curativa té les seves deus en l'obra d'Archie Cochrane i molt especialment en el seu llibre Effectiveness and Efficiency: Random Reflections on Health Services publicat el 1972. Les bases o els objectius de Cochrane eren prou clars. Va emfatitzar el pensament de que a causa de que els recursos sanitaris eren i serien sempre limitats, havien de ser usats de manera justa i equitativa, donant preferència als medis i mitjans que ha sofert avaluacions basades en l'objectivitat. Una objectivitat que proporcionen els experiments i les proves dissenyats de manera estricta i rigorosa. Les propostes de Cochrane foren ben aviat reconegudes com a importants tant en el camp de la medicina com en el de la jurisprudència. El 1979 va escriure que, "It is surely a great criticism of our profession that we have not organised a critical summary, by specialty or subspecialty, adapted periodically, of all relevant randomised controlled trials.". La tasca i l'entusiasme peoner de Cochrane va dur a que l'any 1992 es creàs el primer centre Cochrane a Oxford i, a l'any següent, la Cochrane Collaboration.

De manera quasi paral·lela a la tasca de Cochrane a finals dels anys diversos epidemiòlegs clínics, entre els que destacaren D. Sackett, B. Haynes y P. Tugwell, feren un gran esforç per integrar la investigació clínica a la necessària decisió sobre quina és la proposta terapéútica més convenient. A la dècada dels 80 varen aparèixer en el Canadian Medical Association Journal les primeres publicacions orientades a revisar críticament estudis publicats a revistes mèdiques. En 1990, G. Guyatt encunyà el terme «Medicina Basada en l'Evidència» (MBE), que ha esdevingut famós com una concepció de la terapèutica que intenta evitar els prejudicis, els falsos cognats i, en general, totes les decisions – molt més freqüents del que pugui semblar– basades en opinions no provades de manera científica, de manera objectiva.

He de dir ja de manera immediata que estic convençut que els pocs lectors que hagin tengut la paciència de seguir llegint fins aquí les meves maldrestes paraules estaran prou astorats i intentaran comprendre la seva l'aparent –esper– manca de sentit i, més encara d'oportunitat, manejant dues hipòtesis. La primera probablement sobre la possibilitat de que aquestes paraules que fins ara han llegit hagin estat escrites en un estat d'embriaguesa. Hem de reconèixer que la paraula embriaguesa pot ser una mica polisèmica i amb un caràcter com el meu, amb una certa tendència a l'entusiasme, podria tenir un cert sentit referit a altres coses. Ara, si ens referim estrictament a l'embriaguesa de tipus alcohòlic puc assegurar que no. Beure com quasi tot en aquesta vida em cansa i les molt poques vegades que he consumit esperit de forma desmesurada formen part d'un passat malauradament molt llunyà. No, no hi estam escrites en un estat d'obnubilació alcohòlica. Ho puc assegurar La segona possible hipòtesis és que la culpa no sigui ni meva ni del alcohol, sino de l'editor que en estat també de possible obnubilació hagi confús i malbaratat dos pròlegs i que aquest que ara llegeix el pacient lector correspon a un altre llibre. Cal abandonar també aquesta hipòtesi –el senyor Olañeta és un editor ben escrupulós– i substituir-la per la que intentaré exposar a continuació. Aquesta no es altra que la meva decidida voluntat de justificar l'opinió de que el llibre de Jaume Mercant és quelcom més, fins i tot molt més, que una obra, d'erudició local. No es tracta, doncs, d'una historieta d'interés purament parroquial, sinó que és un estudi que el anglesos denominen un “case study”. I quin és el tret que permet dir que no és una historieta d'erudició purament local i és a canvi un “case study”. És molt senzill: de manera expressa o menys explicita l'investigador –en aquest cas l'amic Jaume Mercant– te plantejat una serie de preguntes de caire general plenes d'interès i d'una gran importància tant per a la vida particular com col·lectiva. Unes preguntes que tenen el seu origen en els anàlisis i en la reflexions que han ocupat les primeres retxes d'aquest pròleg. Que quins són aquestes preguntes o qüestions que en Jame Mercant ha tengut present? Una fonamental i altres derivades. La fonamental és a veure quina és –i/o ha estat– l'eficàcia real dels medicaments, de les substàncies que els metges han emprat per intentar guarir o, al manco, alleugerir els patiment dels malalts. I si aquesta eficàcia és en molts de casos discutible i en altres clarament nul·la, quin ha estat, idò, el factor que explica que alguns s'hagin posat de mode i hagin obtenguts grans ventes i altres per contra d'una eficàcia no menor no hagin gaudit del favor dels metges? Qüestió, probablement, de bon “marqueting” o, dit d'una altra manera, de haver encertat amb la retòrica en que han estat publicitats.

Tanmateix l'interès supraparroquial del treball de Jaume Mercant no rau únicament en haver-lo convertit en un “case study” per a poder respondre, juntament amb altres recerques, a preguntes de gran transcendència, sinó per estar redactat des del supòsits que atorga una clara i ben assumida visió del que ha estat l'evolució d'aquesta part del saber mèdic que es deia tradicionalment Matèria Mèdica i que ara denominam farmacologia. Una evolució que permet veure com dita farmacologia va nèixer sent un coneixement purament empíric i irracional en les col·lectivitats més primitives per passar a ser racional quan fou, ja a l'època clàssica, justificat o argumentat dins el marc de la teoria humoral. Des de l'època dels grecs i dels romans la matèria mèdica es va anant enriquint amb noves aportacions però l'esquema teòric era el mateix: la teoria humoral, la doctrina de l'enantiosi o de l'equilibri de contraris i la seva conseqüència de receptar medicament freds qual la malaltia es caracteritza per ser calenta, i calents quan era freda. L'esquema perdurà fins ben entrat el segle XIX. Només els avanços en química que permeteren aïllar els principis actius de les plantes medicamentoses i explicar racionalment l'acció d'alguns medicaments desacreditaren l'esmentat esquema tradicional. Els medicaments de síntesi i el fet dels descobriment dels bacteriostàtics i bactericides –eren el primers medicaments que lluitaven clarament contra causa directa de la malaltia— donaren pas a l'època contemporània de la farmacologia. He dit abans que Jaume Mercant n'és conscient d'aquest esquema històric i que aquesta consciència li atorga al seu escrit un categoria que no tenen els apropaments que ignoren el marc general. M'agradaria, tanmateix, afegir una cosa que en principi ha estat menys dita i que crec que té una certa importància. Aquesta cosa és que Jaume Mercant és –voldria creure que per influències el nostre grup de recerca– un convençut darwinista. I què té que veure el darwinisme amb els supòsits filosòfics i epistemològics des de on ha elaborat Jaume Mercant la seva tesi? Si teniu una mica més de paciència intentaré raonar-lo. He dit abans que la Matèria Mèdica clàssica es basava en la idea de que la naturalesa era un sistema equilibrat i que hi havia en el si d'aquesta naturalesa una força o tendència molt poderosa que actuava no solament per a conservar aquest equilibri, sinó fins i tot per a restituir-lo quan es perdia o s'alterava. I era tanta aquesta confiança en la naturalesa que es pensava que els remeis contra els desequilibris es trobaven en la pròpia naturalesa. Era el cas de la malaltia. Els estudiosos creien que en forma de mineral, vegetal o animal hi havia sempre en el món natural un remei adient per aquell tipus de malaltia o desordre. Era qüestió de recercar-lo i de trobar-lo. La idea grega fou posteriorment cristianitzada i es pensà que el Creador havia posat a la naturalesa els millors remeis per evitar els patiments físics dels homes i per a guarir-los de les seves malalties. No va quedar mai molt clar perquè Déu Nostre Senyor no havia estat una mica més explicit per facilitar la trobada d'aquests remeis, però la idea va presidir molt de temps allò que en podríem anomenar Matèria Medica o Farmacologia Clàssica. Per ventura no s'ha dit amb el suficient èmfasi, però el cert és que aquesta concepció, primer clàssica i després cristianitzada, va canviar dramàticament quan els estudiosos començaren a veure les conseqüències de donar per bona la teoria darwinista. El darwinisme era absolutament incompatible amb l'esmentada imatge beatífica de la naturalesa. Aquesta no tendia a l'equilibri, sinó al desequilibri i a la desaparició, per mor de la lluita, del menys forts, dels més mal adaptats. Segons el darwinisme la naturalesa no és un regne presidit per la lògica i la raó sinó per la casualitat i l'oportunitat. Un regne on el que és habitual és el fracàs i no l'èxit. Dut al tema que ens ocupa, això vol dir que la naturalesa no pensa en oferir remeis adients per les malalties que en ella ocorren. Si els homes en troben alguns és, en tot cas, un fenòmen rar i del tot casual. No és atrevit afirmar que de totes les proves que s'han feta sobre l'eficàcia dels medicaments clàssics menys d'un u per cent han demostrat posseir eficàcia real. Les altres, les que s'han publicitat i venut, sense haver provat la seva eficàcia ho han fet per interessos econòmics: han estat construïdes socialment, emprant una expressió que, a mí, m'agrada molt. Dir que tenir això clar –com ho ha tengut clar Jaume Mercant– canvia substancialment el sentit de la recerca i li dona més interès i més categoria resulta al meu modest parer innecessari.

No és oportú allargar més aquest pròleg ja sense cap dubte excessivament pesat. Aquesta voluntat de brevetat no m'ha d'impedir, tanmateix, dir una cosa per a finalitzar. Vull fer esment una respecte al tarannà investigador d'en Jaume. I ës tenc el convenciment que cada investigador investiga en consonància o d'acord amb el que és com a persona. El cas de Jaume Mercant no és, em sembla, una excepció d'aquesta regla general. Ha realitzat la seva recerca amb rigor, amb intel·ligència, i amb una extraordinària dedicació. Teníem que esperar altra cosa els que el coneixem? La raó que justifica tant d'esforç, tantes hores esmerçades és, en la meva opinió, prou senzilla i és que Jaume te perfectament clar que l'amor –estimació preferim anomenar, el mallorquins aquest sentiment– va de bracet amb un altre sentiment, que és el d'interès o la curiositat. L'amor que Jaume sent per la seva professió, per la ceràmica i pel seu poble de Valldemossa li ha despert un gran interès per aclarir un aspecte mèdic de la història del seu poble. Ha fet i ens ha lliurat una magnífica recerca que –em sembla evident– només ell podia realitzar. Una recerca que probablement serà aprofitada –si no ho ha estat ja– sense el just reconeixement. Però el plagi és al cap i la fi un tribut vergonyós que el que tenen la vista curta i estreta paguen als que han procurat tenir-la més llarga i més ampla.

Que Déu l'hi conservi llarga i ampla, la vista, a en Jaume.


Francesc Bujosa, Bendinat, 5 d’Agost 2009