Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 26/04/01

 

Llenderades


Hi ha dies que em plou intentar una mica el psicoanàlisi per mirar d’esbrinar per què estim tant els cavalls i per què em fa patir tant quan els maltracten. Pens que aquest sentiments els vaig aprendre a la literatura que jo consumia. Als Westers, als “tebeos de l’oeste”, però també a les rondalles que algú en conta. Malauradament no puc recordar amb precisió quan ni qui —encara que m’ho imagín— la que més m’agradà de totes que fou naturalment “el cavallet de set colors”.

Com es sabut les rondalles foren una de les gran aportacions que mossèn Antoni Maria Alcover fou a la nostra cultura. Arreplegà contarelles de diversos indrets de Mallorca i les escriví a la seva manera. A la seva manera vol dir amb un llenguatge ric, eficaç, prodigiós. Una llepolia En aquest llenguatge Alcover hi abocà a gairebé tot el que sabia del món de la pagesia, que era molt rics i molt sucós.

Els cavalls hi tenen un presència constant, a vegades com elements d’acompanyament i altres com a protagonistes gairebé principals de la historia. Maria de la Pau Janer ha estudiat, en un capítol del Llibre de Cavalleria de les Illes Balears, que acaba de publicar-se les referències que hi ha al cavalls en el món de les rondalles. Maria de la Pau he estudiat el valor simbòlic i imaginari del cavall i del seu escrit es poden aprendre moltes coses. Però Maria de la Pau no ha exhaurit el tema i hi ha molts caires menys literaris que caldria investigar. Que en sabia de cavalls mossèn Alcover? Del seu caràcter, del seu arego, de les seves malalties.

Una de les coses que mossèn Alcover probablement sabia és que del mal tracte que es dona a les bísties difícilment se’n treu profit. A “Dos guerrers” Alcover conta que “Es cavall d’en Jaume se començà a desbaratar, i en Jaume llendarada ve llenderada va, i s’animal, com més anava, més se desbaratava. Sobretot, acabà per renegar-se de tot i no hi havia qui li fes donar una passa”. A la rondalla esmentada més a dalt, al del “Cavallet de set colors” hi torn trobar una altre personatge que atupa a una cavall. En Bernadet que ha quedat a guardar tota la nit un camp de farratge. Quan hi afina una cavall que li vol robar allò que tant li ha costat conrear, “Pega grapada a un venable que havia enllestit a posta, i de puntes de puntes, cap en es cavall i ja li ha ensivallat mansiula i altra, s’animal ho dona a ses cames, però En Bernat li pitja darrera i en arribar-li: paplam!”

Es llavors quan en Bernadet sent compassió de l’animal i quan e deixa de pegar-li el cavall agraït li diu que sempre que el necessiti el tendrà al seu costat. I, com probablement recordareu, en Bernadet gràcies a l’ajuda d’aquell cavall va aconseguir casar-se amb la princesa.

Les rondalles tenien intenció pedagògica i uns dels ensenyaments que se’n deriven és que es de curts de gambals maltractar el cavalls i que en canvi qui els estima i acaricia pot arribar a casar-se amb la princesa, que és l’aspiració que tenen —m’han assegurat— alguns dirigents crítics del PP. Ja saben, idò, que han de fer!