Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 10/01/02

 

Mares velles


L’he citat moltes vegades perquè, per a mi, és un dels millors aforismes dels més intel·ligent dels homes que he conegut. Aquest home, absent ja definitivament, fou Joan Fuster i l’aforisme deia ”quan dues persones estan d’acord és que hi ha un malentès”. Volia dir, l’escriptor valencià, que ben mirat és molt difícil que dues persones estiguin absolutament d’acord. Jo hi afegiria que si on està absolutament d’acord amb un amic, aquella amistat està en perill. Esta amenaçada de mort per la principal causa que fa morir les amistats i els amors : l’avorriment.

No hi ha perill que la meva amistat amb Bernat Parera mori per massa acord o per avorriment. Jo crec que en Bernat sempre en diu coses que ell sap que no hi estaré d’acord per provocar-me. La darrera la em va dir el dia de Cap d’Any i la idea, que ell atribueix als savis del trot francès, es que el bons cavalls neixen de mares joves. Que els productes d’una egua tenen menys vitalitat i menys força a mesura que l’egua torna vella. Quan m’ho anuncià vaig pensar “torna-m’hi, torna-hi” amb idees vitalistes que la ciència va abandonar fa mes de docents anys. Cap analista d’aquest mon seria capaç de determinar si un cavall es producte d’una mare jove a vella per moltes proves científiques a que sotmès al cavall. Però en vaig haver de conformar amb aquestes raons de tipus lògic. Jo sabia que li podria presentar casos contraris a la seva teoria, però la meva memòria no m’era prou fidel per improvisar una resposta fàctica. L’únic cas que en aquells moments en va venir al cap es la mare el darrer guanyador de l’Hambletonian, Scarlet Knight —Ruby Crown, li diuen. Ruby Crown havia tengut abans set o vuit fills amb sementals de prestigi i cap d’ells havia corregut i ja era relativament vella quan va criar Scarlet Knight.

Qui no te bon cap a de tenir bons assesors i jo afortunadament en tenc. Durant aquestes dies he consultat el problema a diverses persones i ara els exemples en sobren per tapar sa boca a en Bernat Parera. En Sebastià Barceló en recorda el cas de Vae Victis y Olga Y, en Tomas Garcia el d’Azucena quan va produir Dafnis, el de Tilde amb en Bandido, na Rosita amb Perla Negra y na Numbela amb Falaguer. En Pep Martinez m’ha recordat que Urania va cria en Cristian Crown als 23 anys, na Fille de France en tenia 24 d’anys quan va produir en Brixon i que si ens referim al millor cavall nacional de Mallorca, Diluvi, sa mare ja en tenia 14 d’anys quan el va tenir.

Els exemples son aclaparadors, però com que conec “el panyo” sabia que en Bernat en defensaria i diria que ell es referia a cavalls autèntics no a “cavallitos” americans i que els mallorquins encara que bons no es pot dir que siguin figures mundials. Fins i tot es possible que en Bernat en digués que ell no parlava de cavalls ràpids sinó de cavalls forts i resistents. Necessitava un gran exemple per fer-li posar el mac a terra definitivament. Vaig fer el que només faig en casos com aquest. Em vaig atrevir a cridar a Felanitx i a pertorbar aquest retir daurat que te el meu mestre Pedro Soler. La cridada fou realment fructifera, perquè en Pedro amb aquella seguretat que el caracteritza em va dir que hi havia un exemple inconstestable. Era el d’un cavall que havia guanyat tres vegades el Premi d’Amèrica i altres tantes el Cornulier. Vaig endevinar que es tractava de Bellino II. En recorda que els seus pares foren Boum III i Belle de Jour. Ambdós —Bernat apunta!— tenien 23 anys quan va néixer Bellino II. Li vaig demanar a en Pedro si en Bellino II fou un cavall fort. En Pedro en contesta, amb aquell tò inimitable,  com “une roque du mer”. Com una roca de la mar.