Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 

Més drama, please


El problema l’havíem plantejat les setmanes anteriors: hi ha un excés de cavalls estrangers poc coneguts, un excés de corregudes i unes reunions massa llargues. Corregudes que no desperten l’interès ni del públic ni del apostants. Havíem apuntat una possible solució. Era la de que els cavalls que arribin a Mallorca no es vegin beneficiats: que tenguin una col·locació segons la suma total dels doblers que hagin guanyat al seu país d’origen. No havíem deixat de senyalar que aquesta solució tenia un perill: que arribassin animals de encara menys qualitat del que arriben i que, en conseqüència, l’interès de veure’ls córrer fos menor.


Hi ha però altres solucions. La primera d’elles és que els programadors no es vessin obligats a convocar cada diumenge corregudes per a totes les categories, i que aquest programadors utilitzin criteris com els de edat i sexe a l’hora de confeccionar el programa. Criteris que haurien de tenir l’objectiu d’afavorir els cavalls més joves i a les egües. Uns i altres són el futur del trot a les Balears, i no els cavalls vells i senats. N’hi ha que encara són mes radicals: diuen que s’haurien de posar límits a l’edat en que un cavall pot córrer. Que sobre la pista no haurien de comparèixer cavalls de més de 10 anys i que a partir dels 8 només haurien de poder córrer els que són molt bons.


Altra solució seria la de penalitzar els cavalls que un diumenge sí i l’altre també tenen unes actuacions decebedores. Fer el que fan a França: que el cavall que corr sis vegades consecutives sense fer premi tengui necessitat de requalificar-se. És a dir, que per tornar-lo inscriure a una cursa hagi de demostrar en un entrenament i davant un comissari que es capaç fer una distancia semblant a la que ha de córrer, a una via com la que fan com a mitjana els altres cavalls de la seva categoria.


Quina seria la meva solució? Abans de tot inventar-se un sistema segons el qual que el cavall que perdi no tengui cap benefici de la seva derrota. Amb el sistema actual una derrota fa millorar la posició per a les properes corregudes, cosa que afavoreix el que podríem anomenar, manllevant un terme ara molt de moda en altres indrets esportius, participació especulativa, es a dir, aquella que no té com a objectiu primordial guanyar. Encara faria una altra cosa: seria augmentar la quota d’inscripció. Si s’augmentàs la quota d’inscripció —posem que passàs de 1000 pessetes a 5000 mil— el premis podrien ser molt majors. El guanyador d’una cursa podria passar de cobrar 30.000 pessetes a guanyar-ne 80.000. La mesura —em sembla— evitaria la participació especulativa, afavoriria els cavalls que guanyin, i perjudicaria aquells cavalls que corren sense estar en bona forma. Augmentaria, així, l’alegria dels que guanyen i la ràbia dels que perden. Algú ho podrà trobar molt dur. Però jo faig la pregunta: ¿no són els jocs on el perdre és car i dolorós els que realment són capaços de captar la nostra atenció? Les participacions que podrien anomenar de mel i sucre —on no hi ha penalitat pel derrotat, però tampoc cap possibilitat de guanyar un cosa que valgui la pena— acostumen a ser molt avorrides. Per el propi participant i, molt més encara, per l’espectador. Si el espectacle no és una mica dramàtic, l’interès disminueix molt. Però molt.