Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Anar a index Articles Cavalls

 

Na Francineta i el Príncep


Na Francineta o na Ventafocs —la “Cenicienta”, en castellà— és un personatge present a quasi totes les literatures populars. La seva història —la de la lletja que en realitat és la més bella— va lligada a la figura del Príncep, que, al, acaba enamorant-se i casant-se amb na Francineta. El diumenge passat, a Paris, sobre la pista de l’hipòdrom de Vincennes hi hagué una altra història de na Francineta i el Príncep. Era, tanmateix una història una mica diferent, ja que el Príncep i na Francineta no eren a la festa —el Gran Premi d’Amèrica— per enamorar-se, sinó per a competir. I fer-ho amb les barres ben estretes.


El Príncep era sense cap dubte Defi D’Anou, el magnífic alatzà amb la crin i la coa aclarides. Aclarida en el llenguatge hípic vol dir color de palla. Defi era conduït per el seu propietari J. E Dubois i era el favorit de tots els pronosticadors i de tots aquells que encara creiem —lluny de tota lògica— que alguna relació han de tenir la bellesa amb la eficàcia. Defi d’Anou no només és el més bell, sinó el més elegant a l’hora de trotar. Defi sabia que li tocava jugar el paper de Príncep i no va fer anques enrera. Va voler córrer al cap del pilot i va respondre al tots els atacs que els mot ambiciosos Capitol i Echo li llançaren durant els 2700 metres que va durar la cursa. hi colà totes les forces. Sol al final quan i ja a punt de l’extenuació Defi va renunciar al que era la seva tasca: arribar també en primera posició a la meta.


La història de na Francineta és ben distinta. Na Francineta era, en aquest cas, una egua anomenada Dryade des Bois i el seu físic no es gens agraciat: negra, llarga i prima, amb cara una mica de mula i amb el pel enrevaixinat. Fins fa un any no havia destacat en absolut i el seu propietari el senyor Bossuet la tenia mig tirada per ca seva. Un dia, tanmateix, la va veure un dandy de la conducció que es diu Joss Verbeck i la va voler provar. Joss va descobrir immediatament les enormes possibilitats que tenia aquella egua negre i magre i va convèncer al seu propietari que l’hi deixàs menar per Itàlia, Alemanya i Suècia. L’èxit fou realment aclaparador. Tant que el propietari i el menador decidiren apuntar-la al Gran Premi D’Amèrica de 1988.


Si Defi agafà el cap, Dryade, pel contrari, i degut amb una mala maniobra de sortida, quedà al darrere del pilot. Joss Verbeck va veure la cursa perduda, però va pensar que si agafa un bon cavall i li seguia la seva estela podria fer quart o cinquè. L’elegit fou una altra egua: na Lovely Godiva, una filla sueca d’Ideal De Gazeau. A l’entrada de la recta final tot indica que la lluita final estaria entre en Defi —el Príncep— i els seus dos gran adversaris Echo i Capitol. A mitjana recta final Defi i Capitol començaren a defallir, Echo es va obrir cap a l’exterior per alleugerir el seu esforç i Lovely Godiva, que s’havia atracat perillosament, va acabar el carbó i es va retirar cap al cordó. Verbeck va veure que tenia oberta una gran avinguda per a la seva egua i que era ella na la que tenia en aquell moment el cor més gran i les cames més lleugeres. Vint metres abans de la meta ja tothom sabia qui seria la nova reina del trot francès: Dryade des Bois. El cronometres confirmaren després que mai el premi d’Amèrica s’havia corregut a aquella velocitat: 1’.14”.3/10. El Príncep, bell i derrotat, li mirava les anques, a na Francineta.