Nosaltres, el animals


Estic segur que cap dels meus escadussers, antics i benvolguts lectors haurà interpretat el títol de l’article com si fes referència als meus col·legues o, encara, més exactament amb, als meus amics amb qui tant em diverteix discutir i recordar velles bauxes. No, els meus antics lectors que ara han pres la gairebé heroica decisió de reincidir en la lectura hauran endevinat que el títol, a més de indicar el contingut vol, en certa manera, retre un homenatge als dos autors que més m’han ensenyat a veure i observar el món. Són —a que ja ho sabeu?— Joan Fuster i Charles Darwin. El primer va ser autor d’un llibre doblement revelador —“Nosaltres el valencians”— que em dugué a consumir amb molt de delit tota la seva producció. Fuster, des del seu antinacionalisme, m’ensenyà quina era la meva gent, la meva terra, el meu idioma i el meu país. Vos sembla poc? Si l’admirable Fuster justifica la primera part del títol —nosaltres— Darwin ho fa amb la segona part: els animals. Perquè l’autor de “L’origen de les espècies” ens ensenyà, de manera paral·lela i complementaria a Fuster, qui som nosaltres: uns animals amb unes prerrogatives especials fonamentalment les de parlar i raonar —es pot fer una cosa sense l’altra?— i la de transmetre la cultura creada i elaborada amb el gran ajut de la paraula. Darwin, com abans havien fet Copèrnic i Freud, ens baixà els fums i ens digué que en el fons nosaltres no érem més que una branqueta de l’arbust —no de l’arbre— que quedi clar—: de l’arbust— amb el que hauríem de representar l’evolució de les espècies.


De nosaltres, els animals humans, i de les relacions que tenim amb les altres espècies i, per ventura, amb altres cultures, tractaran, doncs, aquests escritets que arribaran —intentaré que puntualment— els divendres venidors en aquest estimat diari. Implor misericòrdia.

Diari de Balears :: 4/5/2016