Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 28/12/07

 

Ramon Canet


Permeteu-me que per començar formuli un pregunta: existia Amèrica abans de que fos descoberta per Cristòfol Colom? No, no vaig de pardalaria, ni vull fer cap joc amb la paraula Amèrica. Ho diré més clar: existia abans del 1492 un continent situat –sabem ara– a l’oest d’Europa i que estava habitat per plantes i animals distints als que coneixien fins llavors els europeus? Estic ben convençut de que quasi tots els que llegiu aquest escrit haureu dit que sí, i sense dubtes. Molt bé, ara una altra pregunta: existeix un gen de l’homosexualitat, és a dir, una estructura química intranuclear que determina aquesta tendència sexual i sentimental? Si o no? Probablement més d’un –si és que en tenc tants– dels lectors haurà perdut aquella seguretat que tenia amb Amèrica i dirà: per ara no, però qui sap si el dia de demà? Jo li hauria de respondré: com quedam? No voldràs dir que la seva existència o no depèn del temps i, més encara, dels resultats de recerca i del treballs del home? Quina diferència hi ha, idò, entre assegurar l’existència el gen de l’homosexualitat i la presència d’un nou continent que anomenaren Amèrica? Ho diré: treball, recerca i, en general, l’acció de l’home per fer visible el que abans no ho era En una determinada època –a l’Edat Mitjana, per exemple– ningú creia amb l‘existència d’Amèrica i a partir dels treballs de Colon tothom hi va creure i ara són pocs el que creuen en el gen de l’homosexualitat i només serà el treball dels investigadors el que autoritzarà, o no, la seva existència. Podem afirmar que sense la recerca humana poques coses existirien: Amèrica, el gen de l’homosexualitat, l’oxigen, el flogist, l’àtom, els enzims, els microbis etc. Per aquells –i aquelles– que troben excessivament frívols aquestes paraules i, en general els meus articles, ho intentaré dir de forma més acadèmica: sense epistemologia no hi ha ontogènia. Si amb aquesta expressió els meus amics gitano de Son Pardo deixen de pagar-me el cafè jo sé on he d’anar a reclamar i agrair el consell de ser més seriós. Be, si he fet les preguntes anterior és, fonamentalment per ajudar a comprendre la qüestió que ara segueix i que té relació –ara sí– direccte amb el títol que he posat al principi. La pregunta és, estic segur que alguns hauran endevinat si recorden el títol es, si existia la geometria abans d’Euclides? Em referesc a si existien triangles isòsceles, dodecàedres, línies paral·lels –en aquell temps, ja ho sabeu, no hi havia vies de tren– plans inclinats etc? Formularé la pregunta encara d’una altra manera, crec que més clara: Euclides, va descobrir o va construir mentalment les formes geomètriques

La pregunta sobre el savi grec a em va sorgir dies abans quan vaig tenir la sort de poder visitar l’exposició de Ramon Canet a la ciutat d’Alcúdia. Els quadres de Canet em provocaren, però, també, altres meditacions. La primera fou que, si volem esbrinar l’origen de l’art abstracte més que anar pintures rupestres i/o africanes hem de visitar amb devoció l’aritmètica grega. També que les formes i els colors, tan plens d’austeritat, d’elegància i de profunditat que ens mostra Canet no s’originen en el món exterior com els realistes sinó en el cervell del pintor, com Euclides? Sí, com Euclides: només és que el grec es dirigia a la nostra raó i Canet es dirigeix als nostres sentiments, als desitjos, i a la nostra voluntat d’ordre i pau.

No fa gaire dies vaig tenir l’oportunitat de sopar amb una colla d’amics del món de l’art i de les humanitats. No sé per quina raó va sortir el tema de les semblances i les diferències que hi ha entre el dos àmbits de la cultura. Jo, per definir la cultura científica, vaig dir allò de que els científics són com a nans, però asseguts sobre les espatlles de gegants. Vaig dir, per aclarar-lo, que qualsevol genetista d’avui en dia sap més, molt més, de genètica del que sabia Mendel en el segle segle XIX. Vaig afegir que en l’art no passava aquest fenomen. Com que tot el món va estar d’acord, vaig creure que s’acabaria la discussió i que era una llàstima, perquè a mi m’agrada discutir amb els que saben més que no jo. Per això em vaig pasar a defensar el contrari: que els pintors d’avui en general pinten millor que els clàssics. Tothom, com era d’esperar, es va tirar damunt jo i compadiren la UIB per tenir un professors tant... d’allòns com jo. Vaig afegir que des del punt de vista de representar la realitat aquest progrés per ventura no s’ha produït, però que des del punt de de provocar emoció i sentiments –i no és per això que hom pinta?– sí. Vaig seguir dient, per exemplificar, que Ramon Canet m’emocionava més que no pas Murillo, que era el pintor que defensava Pepe Pardo. Vaig afirmar que si Canet era un nin a becoll de gegants havia que reconeixer que havia sabut triar, amb molta saviesa, els gegants: Motherwell, Rotko, Mondrian, Miró. Amb aquests mestres i amb les idees que, com Euclides, li surten del cap el pintor sap construir –aquesta és la paraula clau– una geometria de colors plena de contenció, emoció i elegància. Anau a Alcudia.