Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 28/7/06

 

Riera Ferrari



Vaig tornar dissabte passat a Can Picafort i vaig passar de nou pel “Rojo Vivo” un lloc mític de la meva joventut. Ara allò que fou foc roent ha quedat quasi reduït, ai, a cendres i presenta un aspecte semblant al meu: trist, alacaigut, polsos. Però llavors el “Rojo Vivo” era un dels llocs més subversius de Mallorca pel que fa a la moral dels sentiments d’ambdós sexes, dic sexes i no gèneres com seria més correcte dir. A mi, catòlic de formació, m’ensenyaren que primer és el verb i després la carn. No vaig entendre bé el que volia dir la frase fins a l’arribada a Can Picafort del “Rojo Vivo”. Pronunciar al “Rojo Vivo” bastava us assegur perquè algun tros de la nostra carn canviàs de color i de mida. No vull ser groller i deixaré el tema. Però m’agradaria molt saber qui va ser l’autor de la trobada poètica: “Al Rojo Vivo”. També m’agradaria saber quina fou la font d’inspiració. Em sembla poc probable que fossin els versos que Raimon dedica a Joan Miró —”d’un roig encès voldria jo la vida: d’un roig encès”. Tampoc em sembla probable que fos la pel·lícula de Raoul Walsh titulada originalment com “White Heat”. No, jo sospit que “Al Rojo Vivo” no té una font d’inspiració tant d’alta cultura sinó, que més que veure amb la Companyia de Revista Colsada. Ho vaig comentar-lo a la meva amiga Isabel Moll Blanes i em digué —quantes coses sap aquesta dona —que probablement el títol tenia que veure amb el nom d’una de les grans “vedettes” de Colsada, que era l’argentina Ethel Rojo, encara que, en aquest cas, crec que primer fou la carn que el nom.


Tanmateix ara per a mi el punt calent de Can Picafort ja no és “Al Rojo Vivo”, sinó la galeria Marimon, que regenta Gabriel Perelló. Es tracta ja ho podeu suposar, d’un escalfament, menys primari, més elaborat, més intel·lectual. Més de la part alta del nostre cos, sí, però un escalfament no menys apassionada.


Era a l’esmentada Galeria Marimon on jo anava dissabte passat amb la intenció de veure l’exposició de Joan Riera Ferrari. No puc dir que hi anàs amb l’ànim fred i disposat a jutjar —sempre que miram, jutjam— els quadres amb objectivitat. No jo quan hi vaig anar així. Ja sabia que Riera Ferrari és un gran pintor i una persona ben bona i generosa. Dic això de gran pintor, perquè Riera Ferrari ha aconseguit plenament el que tots els grans pintors persegueixen després que l’impressionisme donàs el sus: posar el temps dins la pintura. A Mallorca hi ha dos grans pintors que tracten del temps. Un, Damià Jaume, sap retratar el que ja ha estat, o, millor, els record del que ha estat. L’altre Joan Riera Ferrari retrata l’hora exacta que és, quan la llum i les ombres recorren la costa brava mallorquina. Qualsevol altra pintor necessitaria posar un rellotge al quadre, Riera no,. Potser que, com diu el mateix Riera, tot sigui inventat. Pot ser que tot el paisatge sí, però el temps no. El temps es real, precís, exacte. He dit que Riera Ferrari era generós, i ho dic perquè un any en que jo era Secretari de l’Obra va fer una donació de dotze quadres que reproduïts serviren pel calendari d’aquell any. Cada quadre representava una roca al mig del mar. Era una roca pintada en cadascun del dotze mesos de l’any. Ai si jo no fos tant tímid ara diria que si em donassin a triar per tenir a ca nostra i sense no poder-los vendre entre la sèrie de Monet de la catedral de Rouen i les estacions i les roques al mig del mar de Riera Ferrari amb quedaria amb la del manacorí.


L’exposició que hi ha ara a la Marimon mostra un altre aspecte de l’obra de Riera Ferrari. Es tracta de quadres sobre papers inspirats amb les màscares de carnaval de Venècia. Més que inspirats, paraula que no sé exactament què vol dir hauria d’haver dit provocats, perquè els papers s’originaren per mor d’una reflexió amb el pinzells sobre el que ha significat la màscara en l’art contemporani. I és que encara que resulti paradoxal quan el pintor retrata la nostra cara retrata allò que volem aparentar ser i, en canvi, quan ens posam una màscara representam, segurament, el que voldríem ser, o els que no ens queda més remei que ser. En aquesta diferència, a vegades fins i tot contradicció, podríem trobar les arrels de l’art modern.


Picasso va veure la capacitat de penetració psicologica que aportava l’anàlisi de les màscares africanes i produí una nova forma de pintar, es a dir, una nova forma de conèixer la realitat. Riera Ferrari fa vint anys feu els mateix amb les màscares venecianas i el resultat és tan intens i provocatiu com el del pintor de Màlaga. No diré ara el que he dit respecte a Monet. Tot el món —vull dir, clar, tot el món que em llegeix, que em sembla que no passen de mitja dotzena— em faria befa. Però Si algú creu que amb el que he dit hi ha motiu d’escarni jo els vull dir que m’escarneixin tot el que vulguin, però que, per favor, agafin el cotxe i vagin a Can Picafort a la galeria Marimon i després ja en parlarem.


Durant el vernissatge vaig observar la disfressa —tots hi anam disfressats — de Joan Riera Ferrari i vaig poder comprovar que ell, sortosament. encara ara té el cor “al Rojo Vivo”. I qui sap sinó únicament el cor?