Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Robert de Wulf


Un clàssic del trot francès El mati del diumenge és clar i alegre a la Platja d’Alcudi. La temperatura suau. El deus semblen possats definitivament al costat dels hotelers. La temporada es perllonga amb èxit. A un apartament de la seva propietat, situat a primera linea, m’espera el senyor i la senyora De Wulf. Robert De Wulf és ara un jubilat que gaudeix ara amb fruïció dels plaers elementals e la vida. Però De Wulf ha estat durant tota la seva vida un dels professionals del trot més reconeguts de França. Un home que ha sabut fer totes les feines necessaries —entrenador, menador, criador, comerciant— per sobreviure en aquest complicat món del trot professional. Amb un tassó de bitter a les mans i mentres observam la mar entre les soques dels pins encetam la conversa. Es Robert De Wulf qui primer parla.


DW: No sé si vos haureu equivocat al venir aqui a fer-me l’entrevista. Jo ja som definitivament el passat del trot.


FB: No m’ho acab de creure. I a més vos diré que coneixer el passat és imprescindible per entendre el que passa ara. Em diguí senyor De Wulf com entrà en el món delt trot.


DW: Mirau jo vaig néixer a Belgica l’any 1921. Em aquells temps el meu pare era un mercader d’animals especialitzat en comprar i vendre cavalls belgues d’aquests que tenen les anques grosses i les cames molt gruixades. Mon pare el comprava de poltres i després el venia per poder competir els concursos morfològics. Els que guanyaven es convertien en sementals. Hi havia molta afecció, a les hores, per aquesta casta de cavalls. Mon pare havia adquerit dos o tres trotons que menava en pla d’afeccionat. La crisi econòmica de 1929 esborrà del mapa els cavalls belgues i el meu pare va decidir professionalitzar com a preparador de cavalls de trot. La meva vocació de jove era ser veterinària, i el 1939 jo tenia projectat anar a la Universitat de Lovaina per fer els estudis d’aquesta carrera. Llavors esclatà la guerra mundial i jo vaig tornar a casa i em vaig integrar dins el negoci familiar. Vaig començar a córrer als hipòdroms de Bèlgica, encara que algunes vegades també baixavem a França. Eren els hipòdroms de Dulbeck, Ostende, La Chapelle. Ho feia al principi substituint menadors que no s’havien presentat o que estaven malalts. Jo era molt jove a les hores i a vegades fou necessari falsificar els papers. Sí: el meu pare fou fonamental a la meva vida. Era un home que coneixia molt bé els cavalls i quan comprava un poltre sabia perquè ho feia.


FB: Quins són el millors records que teniu de la vostra tasca professional?


DW: Probablement la meva participació als campionats del món que es feien als hipòdroms de Nova York, primers al Yonker’s i més endavant al Rooselvet Race Stadium. El primer any hi va anar a córrer amb un magnífic cavall. Era Marjolin. Després hi vaig tornar el 1969. Jo menava Testis IV. Però aquest fou un any memorable per els francesos. Fou l’any en que Une de Mai —”la trés belle alezan du comte de Montesson”— guanyà a la gran estrella americana Nevele Pride. Mai ens hem sentit tan orgullosos de la nostra raça com aquell dia. Jo hi era ben aprop. La meva egua fa entrar la quarta.


FB: Han canviat molt les coses de llavors ençà.


DW: I tant com han canviat! Basta mirar les velocitats que ara es fan. Eren impensables llavors. Però hi ha una cosa que encara és més significativa en el món d’avui i és la igualtat. Vull dir que en els anys cinquanta o seixanta, quan jo era un jovençà, a la recta final amb opció de victòria hi arribaven tres o quatre cavall; observau les curses actuals: hi ha quasi sempre vuit o nou cavalls que conserven les seves opcions a la victòria fins a pocs metres del final. Ja no existeix un pilot del “torpes” i un pilot dels espavilats. Ara tothom és molt espavilat. Les diferències s’han escurçat. Guanyar és de cada vegada més difícil. Els adversaris són cada dia més forts.


FB: I aquest progrés, aquest fet de rebaixar contínuament les millors marques a què es degut a: a la millora genètica de la raça, a la manera de menar o al entrenament.


DW: Jo hi tens pocs dubtes al respecte. Estic ben convençut que es a la manera d’entrenar. La cosa han canviat tant que jo ja no sé el que fan els entrenadors moderns. Abans l’entrenament consistia en fer al cavall un esforç semblant al que es suposava que havia de fer durant la cursa. Si el cavall tenia programada una correguda de 3000, la base de l’entrenament era fer el 3000 a una velocitat semblant a la que era convenient fer a la carrera. Ara no. Ara hi ha entrenadors que fan fer petits “heats” —una mena d’esprint— i repeteixen això set o vuit vegades al dia. Altres, en canvi, com J.B. Bossuet diuen que la velocitat no s’ha d’entrenar, que és innata: que l’entrenador el que s’ha de perseguir es tenir el cavall en la millors condicions físiques i només exigir-li el gran esforç el dia de la cursa. Són idees distintes, però totes coincideixen en una cosa: entrenar i córrer són dues activitats ben distintes. Sí: els sistemes i el mètode d’entrenament ha canviat molt. Això no vol dir que la qüestió tècnica —les ferradures, els cabriols, les pistes etc— no hagin contribuït també a millorar les marques. En canvi jo crec que la manera de menar i les races no són determinant en el progrés. Em podeu creure: menar be no es gaire difícil si hom disposa d’una cavall bo i en bona forma.


FB:Quins són els millors entrenadors actuals.


DW: N’hi ha un bon grapat: Dubois, S, Johanson, Wevering, Tacter. n’hi han molts. Però tots ells són deixebles del gran revolucionari del trot: Charly Mills.


FB: Charly Mills?


DW: Si no fageu l’ingenuu, estic segur que ho sentiu parlar de Charly Mills.


FB: Bé, sí, una mica.


DW: Jo el vaig conèixer personalment. Era d’origen alemany —havia nascut a Hamburg i tenia una intel·ligència privilegiada. Quan un l’observava era fàcil adonar-se de que era d’aquesta casta d’homes que tot el que fan ho fan molt be. Com Mozart o com Picasso. I dic això de Picasso, perquè Charly Mills era una gran afeccionat a la pintura. Tenia una col·lecció realment extraordinària de pintura. Una col·lecció que va deixar en bona part a la seva criada. Era un geni Charly Mill. Sempre disposat a ajudar, a ensenyar, a millorar. Jo tenc una anècdota que s demostra molt bé el seu caràcter. Jo tenia una cavall que funcionava prou bé i un dia Charly Mills em crida i em digué que hauria d’anar acórrer a Itàlia amb aquest cavall. Però que abans de partir, passàs per ca seva perquè volia parlar amb mi sobre alguns possibles canvis que havia de fer en les ferradures. Com que no vivia lluny de casa vaig agafar el cavall i vaig anar a veure’l. Tenia el seu centre d’operacions a Chamant. Eren els anys on la gran Gelinotte havia aconseguit l’admiració de tot el món. Acabava de tornar d’Itàlia, on sense despentinar-se havia guanyat el famós Prix de la Lotterie. Estava al cim. Després de parlar un estona es varem dirigir a la sala de ferrar on hi havia una col·lecció immensa de ferradures. Li va dir al ferrador que agafàs unes ferradures que estaven prop de la porta. El ferrador molt extranyat li va dir que aquelles ferradures eren precisament les que havia duites Gelinotte. Charly Mils li va dir que posàs aquelles ferradures al meu cavall i que ja havia pensat amb unes altres que encara li anirien millor a Gelinotte. Sempre volia millorar, Charly Mills. I estava sempre disposat a ensenyar el més joves. La seva influència en el tror es gairebé inconmensurable.


FB: senyor DE Wulf, deixa-me fer-vos una pregunta: que farien aquells cavalls d’un temps —Gelinotte, Bellino, Ozo— amb les condicions tècniques d’avui en dia.


DW: Aquesta és una pregunta que un home no pot contestar seriosament. Amb seguretat no ha sabrem mai. Però ja m’ho demanau us he de dir que el meu pensament la meva creença —més ben dit— és que farien tanta via com els millors. Moni Maker no és millor que Roquepine.


FB: Segons conten Roquepine no era una egua que es distingia pel seu bon caràcter.


Dw: Anau una mica equivocat: a la pista Roquepine era molt facil de dur. A la quadra el seu caràcter es va tornar difícil, però, al meu parer, això va passar quan Roquepine es va convertir en una estrella i estava sempre enrevoltava de gent que la volia tocar, fotografiar etc. I vos ho sabeu: als cavalls els agrada la tranquil·litat, el sossec, el silenci. Hi ha moments que cal deixar-los tot sols.


FB : Jo també vos hi deix Senyor De Wulf. Us agraesc la vostra amabilitat.


DW: No, no us aneu: els homes no són com els cavalls.


FB.Els cavallers com vos s’hi assemblen. Ho tenc ben observat. Ho estat molt amable senyor De Wulf.