Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Si parlàs


Ho vaig poder llegir la setmana passada al diari de més difusió d’Espanya. La crònica venia de Nova York i contava les dificultats que tenen els atletes kenyans per a córrer als Estats Units. Si s’inscriuen a una correguda, els patrocinadors retiren la ajuda econòmica i tot resulta un desastre per als organitzadors. S’ha intentat posar remei a la cosa i s’ha limitat el número de participants per país. Ha estat quasi inútil. Si només obrien la porta a tres, els tres kenyans es classificaven entre els quatre primers i tornaven al seu país amb les butxaques plenes deixant els americans amb un pam de nassos. Però no és per patriotisme econòmic que els patrocinadors no volen seguir col·laborant amb les corregudes on hi participen kenyans: per a l’economia americana donar un parell de milions de dòlars a un país estranger no suposa cap inconvenient molt greu. Tampoc és per racisme. Tot i que aquest darrer sentiment existeix al sí de la societat americana, molts dels seus herois esportius són de raça negre i els patrocinadors estan encantats amb ells: són realment una mina: Cassius Clay, Tiger Woods, Michel Jordan etc. No, si els “esponsors” no volen kenyans a les corregudes que patrocinen és ni per racisme, ni per patriotisme: és únicament perquè xerren poc o, en la majoria dels casos, no xerren gens. Tot està arreglat per a que el que guanyi comparegui davant els micros i amb una camiseta de la marca que ha donat el premi mantengui amb les seves paraules l’atenció de l’espectador. Idò amb els kenyans no hi manera: no diuen ni pruna.


Ho han intentat de les mil maneres —amb traductors especialitzats, amb locutors que ha fet masters d’antropologia— i ha estat del tot inútil. No els pots treure de que estan molts feliços —“I am very happy”— i de que no ha estat gens difícil: “it was very easy”, i cap a la vila falta gent. Cap a Kenya, on, amb el que han guanyat amb una sola correguda viuen com a milionaris durant un parell d’anys. Però, ja dic, l’empresa que pagava vol un altre cosa: que, al acabar, siguin capaços d’explicar les seves vivències i mantenir l’atenció l’espectador.


Jo recordava diumenge el cas dels kenyans i, en general, lo rar que resulta que la facultat de córrer resulti compatible amb la loquacitat. I ho recordava en el Premi del Criador mirant astorat com gairebé tots els menadors, menys un, que corrien s’havien equivocat i havien mostrat les debilitats dels seus cavalls. El que s’havia salvat havia estat, naturalment, J. A. Riera: el millor amb les rendes a la mà i el mes esquiu quan li atraquen un micro. Com un kenya.


I es que les àrees cerebrals més actives de J. A Riera sembla que no estan connectades amb la seva llengua, sinó amb els seus braços i en les rendes. Són unes neurones especials que li permeten mantenir-se fred tota la correguda i al final saber pouar per a treure aigua d’un desert. Perquè un desert de forces fou la recta final de la gran correguda que prometia ser — i no fou, ai!— del Premi de Criadors.


Ho comentaven amb uns amics mentre observaven l’orgull amb els que els joves de Manacor aplaudien al seu ídol: “es Boveret”. Algú em deia que si “es Boveret” sabés parlar davant una càmera i se’n anàs a França guanyaria més de 100 milions de pessetes a l’any. Colcant.