Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Subhastes


Fou el propi Francesc de Borja Moll el que m’explicà, ara fa ja molts d’anys, perquè subhasta en català s’escriu amb una hac intercalada. És per respectar el seu origen llatí: “A Roma —em digué— les coses que s’havien de vendre aviat i a la millor oferta es posaven davall —sub— una llança-hasta. D’aquí, subhasta”. No sé si la subhasta fou realment un invent Romà però de qualsevol manera és un gran invent. Poques coses han inventat els homes més importants que les subhastes per poder saber la importància de les coses i el tarannà del nostre proïsme. Diria encara més: l’actual ordre mundial es basa en la subhasta com a sistema de regulació de les relacions humanes. Si ho pensau bé el sistema que tenim de deixar en préstec diners a l’Estat funciona seguint les regles de la subhasta pública. També la borsa, la institució crucial del sistema capitalista —n’hi altre de viable?— funciona com una subhasta permanent. Els teòrics de l’economia liberal diuen que la borsa —la subhasta— és, al cap i la fi, la millor forma d’atorgar recursos a les aventures i al progrés humà. Cap de les grans aportacions americanes a la cultura i al benestar —l’aviació, els ordinadors, els cinema, els medicaments etc.— hagués estat possible si no hi hagués hagut capitalistes que va creure en l’aventura d’alguns empresaris que tot i que tenien grans idees, anaven magres de recursos. La subhasta, idò, ofereix al que la segueix una enorme claredat sobre el valor de les coses i sobre les expectatives humanes.


Jo per motius obvis —“sa perdiu no arriba al mitjà”— no he participat mai a una subhasta de bon de veres, d’aquelles on els objectes que surten són immobles i màquines de fer diners. Si he anat amb prou freqüència a les d’art i a les de cavalls. No parlaré de les d’art, només recordaré les crítiques que ha sofert el bon amic Maneu i les emprenyades que agafaven alguns pintors que a una galeria demanaven 300.000 pessetes per un quadre seu i que després veien com a una subhasta el que més havia ofert per un quadre de característiques semblants no havia arribat a les 30.000.


Les subhastes que més m’agraden són però, ja vos ho podeu imaginar, les de cavalls. És un gust que mir de satisfer sempre que viatg a l’estranger. A l’estranger perquè les que es fan a Mallorca són un befa als pocs espectadors que hi assisteixen de manera innocent. Els cavalls que surten a subhasta solen tenir preu de reserva sempre molt més elevat del que la gent ofereix. Resultat: al final no es ven cap animal. I es que, en l’aspecte econòmic, Mallorca és una societat obscurantista, i les barrines acostumen a fer-se amb molt de secret. En les de cavalls el que ven fa veure que li ha donat molt de diners per aquell animalet i el que compra que ho ha adquirit a preu de patató. La conseqüència d’aquesta manca de subhastes i de mercat transparent és que els criadors no tenen un mecanisme objectiu per descobrir cap a on van les preferències del seus compradors, i el negoci no marxa.


A l’estranger les coses són d’altra manera. Però d’això em parlarem la setmana qui ve. Que avui —quan escric— es Nadal i l’indiot, comprat a preu de canari jove, ja ha de ser cuit. Bones Festes.