Tauromàquia

Nosaltres, els animals (1)








Si anau aquests dies per Madrid vos aconsellaria visitar la Reial Acadèmia de San Fernando on hi ha una exposició d’obres d’art que tenen com objecte el tema taurí i la dialèctica entre els defensors i els contraris a la festa nacional espanyola. Per ventura la part més substancial de l’exposició la formen els famosos gravats de Goya de la serie “Tauromaquia” que el pintor de Fuentetodos va elaborar amb diverses finalitats no del tot ben definides, però és molt probable que una d’elles fora la de guanyar diners en una època en que l’economia del genial aragonès no anava gaire sobrada. Això, a menys, és el que diuen els especialistes en biografia i obra del citat autor. I tanmateix el fracàs econòmic de la “Tauromaquia” fou rotund: hi perderen tots els doblers que hi posaren, i Goya, a més, el seu esforç, que, tot i les seves proverbials professionalitat i facilitat, no degué ser minso. M’agradaria que els benèvols lectors m’ajudassin a contestar a l’esmentada pregunta —amb quin propòsit ho feu, Goya i, encara més, a la qüestió de com ha estat possible que dita obra hagi estat un dels grans i aplaudits referents de la cultura espanyola i de l’orgullós caràcter i idiosincràsia dels individus que han habitat la península ibèrica. Jo hi estic d’acord en que amb la manera en que foren dibuixats són de les coses millors de la pintura espanyola, però no em deixa de sorprendre que el contingut, allò que representen els gravats sigui mostrar una actitud ben poc exemplar d’unes persones respecte als animals que han conviscut amb elles i que, tot plegat, l’art de la tauromàquia sigui exhibit com un gran aportació d’Espanya a la cultura universal. Perquè si anau a Madrid a veure l’exposició o si vos voleu estalviar el viatge i ho mirau mitjançant Internet podreu observar si no aclucau els ulls les diverses maneres —amb les llances, les espases, les banderilles amb que els participants a la festa infligeixen patiments que m’imagín insofribles per a les pobres bèsties. La cara dels toreros que dibuixà Goya mostra clarament la seva estultícia, el seu afany sanguinari, la seva crueltat, la manca de netedat de esperit, la seva dolentia. No trobareu tampoc entre el públic cap mostra de misericòrdia pels que sofreixen nafres i cops blaus per a diversió dels assistent a tan desagradable espectacle. Quan alguns dels meus amics —pro-taurins— m’argumenten que quelcom d’artístic degué trobar Goya a les corregudes de bous —perdonau-me la influència valenciana— jo els contest que el mateix que als “Afusellaments de la Moncloa” Que l’artista era, que quedi clar, el pintor —en aquests cas també Goya— i no els que formaven part del pilot d’afusellament. Ni els espectadors de tant lamentable espectacle.





 

Diari de Balears :: 13/5/2016