Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Tomeu


“La meva obra està feta amb un 10% d’inspiració i amb un 90% de transpiració”. La frase l’atribueixen a Pablo Picasso i jo la recordava sempre que visitava les quadres d’en Tomeu Pancuit, ara ja definitivament absent. I és que no n’hi cap del que arriben al cim de la seva professió que no hagi suat de valent, per molt que la naturalesa l’hagi dotat de condicions innates. Que en Tomeu Pancuit hi havia arribat al cim de la jerarquia del trot mallorquí i que ha estat —i ho és dur haver d’escriure en passat— el millor professional de la nostra història és un afirmació que no gosarà discutir-la ningú. El que jo voldria mirar d’explicar és com ho aconseguí. Es per això he citat la frase Pablo Picasso.


En Tomeu fou —diguem-ho clarament— un autèntic privilegiat. Si faig aquesta afirmació no és degut a que pensi —com realment pens— que probablement naixé amb un cap que li permeté entendre els cavalls millor que cap altre, ni pel fet haver-se criat dins una família on va poder aprendre tots els petits secrets de l’ofici entre ells els de la pulcritud. El privilegi de Tomeu no fou tampoc haver tengut la sort de connectar amb grans professionals del trot francès —Robert De Wolf o la família Viel— amb el que va passar algunes temporades que el permeteren saber com eren les coses en els llocs amb més tradició del món. La gran sort d’en Tomeu no va raure, tampoc, en haver-se sabut guanyar la confiança dels grans propietaris que posaren en les seves manes els millors cavalls que hi havia a Mallorca i que el permeteren fer-se un currículum incomparable. No, no foren aquestes les causes principals de la reeixida d’en Tomeu.


La gran fortuna que tengué en Tomeu fou que estimà amb tot l’anima el seu ofici. Sols aquest amor explica que decidís rebutjar l’avinentesa de convertir-se amb un empleat de Banca i optàs per consagrar-se als cavalls. Sols aquest amor el permeté aguantar anys i més anys en una feina que, si es vol fer bé, és una de les més dures que hi ha en el món: la de professionals del trot. El que tenen experiència i intel·ligència saben que l’únic que permet sobreviure com a professional dins el món del trot es la organització estricta, el mètode constat, la observació meticulosa, la paciència, la pulcritud, la sistemàtica, l’ordre, el no deixar res per a demà. Es una labor que hi ha que fer, de sol a sol, 365 dies a l’any i que només s’aguanta si se estima més que qualsevol altra cosa. Era —tots ho sabíem— el cas d’en Tomeu.


Amb els anys en Tomeu va sofrir una evolució que demostra la seva intel·ligència natural. De jove utilitzava els cavalls per expressar les seves grans condicions de menador, amb la maduresa va comprendre que eren el cavalls el que l’havien d’utilitzar a ell per expressar tot el que tenien —a vegades molt amagat— de trotadors. És probable que, de jove, en Tomeu fes feina tota la setmana per guanyar el diumenge, de major va saber que necessitava guanyar el diumenge si volia seguir fent el que més li agradava i la clau de la seva felicitat: treballar amb el cavalls tota la setmana.


Fou aquest intens amor a la feina, a la professió i als cavalls el que expliquen un fet gairebé insòlit: el que mai negàs l’ajuda ni el consell sincer a qui l’hi demanava, encara que el sabés que després damunt la pista serien rivals. Fou aquest natural sec, però generós, la raó que explica que fóssim més d’un miler els que acudirem al funeral per plorar el seu traspàs. Tots carregats de deutes amb ell, tots curulls de gratitud.