Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Tristesa


Semblava que els núvols que lluitaven per donar llum i blancor al paisatge, diumenge passat el capvespre. No ho aconseguien. Ells mateixos es tornaven ben aviat color de plom i després definitivament grisos foscs. Les muntanyes de la Serralada Nord semblaven com si s’haguessin multiplicat i allunyat. El dia tenia una data lúgubre —2 de novembre— i com per complir amb el compromís la mort feu acte de presència a l’hipòdrom de la carretera de Sóller. La més important i transcendent de totes la que li havia tocat no feia massa hores a un vell i entranyable afeccionat —Jordi Cañellas— que ara, que havia sortir d’una complicada malaltia sembla gaudir del més mínims i íntims plaers que pot oferir l’hipòdrom: un passejada al sol, l’olor de la sorra, el renou acompassat d’una cavall que s’atraca al trotet. No li ha estat possible prolongar aquest goig. El final és ja irreparable. Que allà on sigui tengui la companyia dels animals que ell tant va estimar.


La mort estigué present també a les pistes. Un cavall morí quan es disposa a realitzar el darrer esforç, a un centenars de metres de la meta. Fou segurament a causa d’un infart. Sempre sap greu veure morir un animal, però hi ha que dir que morir d’un infart no és la pitjor manera de morir i que el cavall —un deu anys important— no havia tengut massa temps d’establir lligams afectius amb el públic. Per ventura algun dia ens haurem de plantejar què hi fan realment aquests cavalls a Mallorca. Interessen a algú? A mi, particularment, molt poc.


Per a completar les defuncions també una màquina va morir. Era un distribuïdor d’ordinadors. La seva mort es produir després del divendres en que fou revisat i abans del diumenge quan havia de complir la seva tasca. El resultat fou que no es pogueren realitzar apostes en tot el capvespre i un hipòdrom sense apostes és, ja ho sabeu, com un ball sense música. El fet ha duit molta música, i no de la bona precisament. Fins i tot el diputat senyor Andreu Riera, disposat darrerament a expulsar els amics catalans que ens visiten i els socialistes del llocs de responsabilitat política, ha aprofitat l’avinentesa per demanar la dimissió del director de Son Pardo, Sebastià Riera. El fet que Sebastià fos de Manacor i Andreu de Felanitx explica probablement una mica la virulència amb que, el darrer, pronuncià la seva petició.


Com que no tenc cap tipus de dependència política i com que puc fer us la plena llibertat que m’ha concedit el director d’aquest diari diré que la crítica em sembla injusta i que el senyor Riera és, per a mi, un home honest —hi ha mirades que no menteixen— feiner i ple se sentit comú. Un home que ha tengut el coratge d’agafar una barca vella i avariada, com és la de l’hipòdrom, i intentar salvar-la sense canviar de mariners. Es també Riera un home disposat a aprendre dels errors: amb humilitat. Jo —què voleu que us digui— estic amb aquesta casta de gent.


Tot el que he dit no m’impedeix pensar que tenim, a Mallorca, una situació una mica paradoxal: els homes d’esquerra administren les curses de cavalls, l’òpera, l’edició de llibres —coses que probablement haurien d’estar amb mans de l’empresa privada— i, en canvi, la dreta, que està més a favor de la iniciativa privada, està al front de l’educació i dels transports públics, afers públics substancials per a garantir una vella aspiració esquerrana: la igualtat d’oportunitats. Un observador imparcial —en queden?— diria que duim les sabates girades de peu.