Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Una classe a Sevilla


El fet me’l contà el meu col·lega de la Universitat de Sevilla. Ell té dues ajudants que són dos exemples de el que podriem anomenar cultura ciutadana. Aprofitant la meva seguretat de que aquesta columna hípica en català te ben escasses possibilitats de ser llegida a Sevilla, diré que les dues ajudants les podríem incloure dins aquest grup de persones, majoritàriament dones, que denominam bledes. Bé, idò, els professors es varen dividir la feina i a una de les ajudants li tocà explicar, l’any passat, la caiguda de l’Imperi Romà i les conseqüències que aquesta ensorrada havia tengut en la història del pensament mèdic. La caiguda de l’Imperi Romà es un tema molt estudiat i discutint, i existeix una abundant bibliografia sobre ell. Una de les raons que es solen argumentar per explicar-lo és la superioritat de l’exercit bàrbar respecte al romà, una superioritat que estaria basada, entre altres coses, en una molt bona cavalleria.


L’ajudant bleda havia llegit una mica de pressa aquests llibres i, com he dit abans, era una típica urbanita. Va començar la classe, i aviat va arribar a l’assumpte de les causes de la caiguda del famós imperi. I va fer esment a la superioritat de la cavalleria bàrbara. Sense encomanar-se a Deu ni al dimoni va dir literalment que els bàrbars posseïen cavalls molts bons, que eren capaços de fer 100 quilòmetres amb una hora! El punt d’admiració es meu, no d’ella. Quan acabà la frase va veure un alumne que aixecava la mà i li demanava la paraula. Quasi sense esperar que li atorgàs l’alumne amb evidents mostres d’irritació, en públic, i amb veu ben alta, li digué que d’ençà que havia entrat a la Universitat havia hagut d’escoltar i creure coses molts estranyes, cap de tan grosses, però, com les que havia sentit en aquella assignatura d’història de la medicina, que mai havia protestat i que havia procurat ser un alumne aplicat i educat, però que la seva paciència tenia un límit i que, ara, ja havia vessat. Que a ell ningú li faria creure, per molt professor de la Universitat que fos, que els bàrbars tenia cavalls que anaven a cent quilòmetres per hora. El desconcert de la professora fou tan gros que hagué de suspendre la classe i el meu col·lega hagué d’intervení en el conflicte creat, car la professora es negava a seguir donant classe davant d’aquell —deia ella— energumen. El cas de la professora sevillana es només un exemple pintoresc, però hi ha moltes altres persones que tenen idees absolutament eixelebrades sobre la velocitat del cavalls. Entre elles els guionistes de cinema. Les possibilitats dels cavalls són en realitat molt més modestes. El millor dels cavalls galopadors, actualment Peintre Celebre, el guanyador de l’Arc del Triomf d’enguany, pot anar a 60 quilòmetres a l’hora. Però aquesta velocitat, aquest esforç, només el pot aguantar durant un quilòmetre i mig. El millor dels trotadors —Lord Stormont— pot arribar a anar a 55 o 56, però només 500 metres. Velocitats respectables, però allunyades de les afirmacions de la professora sevillana —100 quilometres en una hora.


Passant a una altra cosa, vull dir que Diumenge qui ve es celebrarà a Menorca una jornada de germanor entre antics cavallistes menorquins i mallorquins. Em vaig preinscriure per assistir-hi i poder-ho contar. No he tengut la sort de ser seleccionat. Ha tengut preferència el més matiners i els més vells. Ho trob just. Però aquesta consideració no impedirà que el diumenge senti un forta enveja dels que podran assaborir tanta nostàlgia com vulguin.