Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Una gran escridassada


La afecció als cavalls sol ser més intima que no al futbol. Vull dir amb això que els que estimam les curses no acostumam a exterioritzar, com ho fan els futbolers, els nostres sentiments. Hi ha que ser molt bon lector de cares per mesurar amb certesa l’alegria que sent un propietari per una victòria del seu cavall, el disgust per una derrota o l’emprenyament per el que considera una injustícia. En el futbol, en canvi, es passen tot el partit i bona part de la setmana pegant bots per un gol aconseguit, encara que hagi estat de retop, insultant al àrbitre a la seva família, o amenaçant, barres estretes, al defensor de l’equip contrari que no ha tractat amb prou delicadesa al davanter nostre.


No: en el cavalls no hi ha tantes escridassades com al futbol, però també n’hi ha qualque una, i quan això succeeix es converteix en un fet digne de comentari. La darrera, a nivell internacional és la que se’n va dur J. E. Dubois quan va acabar el Criterium dels tres anys, disputat fa dues setmanes a l’hipòdrom de Vincennes. La causa primària de l’escridassada fou que feia poc que el seu pare —tot és una ca els Dubois, encara que l’éscutaria estigui dividida en tres secciones— havia estat sancionat per trobar substancies prohibides —anabolitzants— en la sang dels seus cavalls. Al Criterium dels tres anys hi participaven dos Dubois, Fortuna Fant —conegut ja pels lectors del diari de Balears: és el cavallet coix que no sabia caminar i que va arribar a guanyar el Criterium des Jeunes— i Full Account, que vol dir Butxaca Plena i que és un fill de Passionant. Full Account era el gran favorit de la prova. Però va decebre totalment. El públic va interpretar que probablement els seus anteriors èxits així com quasi tots dels de l’escutaria Dubois, que havia arrasat en els darrers anys, havien estat aconseguits amb l’ajuda de la “química” i encara que el francesos en siguin els creadors de la química moderna el seu respecte per naturalesa i al joc net els fa rebutjar tot allò que faci olor d’artifici, de truc o de trampa. L’escridassada era, doncs, inevitable. Hi havia una altra raó d que justificava els crits, i és que Dubois personifica a França aquell moviment d’ànim que va començar a dubtar de la raça francesa i a confiar en la raça americana. L’èxit havia estat fins ara el company dels americanistes. El francesos que l’escridassaren pensaven que aquest triomf, tan mal de pair, de la raça americana i la humiliació de la francesa havia estat, ara es demostrava, poc natural. Tenien raó? El temps serà el jutge que decidirà.


El guanyador de la cursa fou Fleuron Perrine. Un fill de Tenor de Baune, aquell magnífic cavall alatzà que aconseguí una marca quasi increïble: presentar-se a córrer el Premi d’Amèrica sense haver perdut mai una cursa. Havia estat 29 triomfs consecutius, i el Premi d’Amèrica fou el Triomf que feu 30. Aquí acabaran les victòries de Tenor de Baune. Es va lesionar i la seva reaparició només va servir per posar una taca negre a la seva biografia fins llavors immaculada. Fleuron Perrine, el seu fill, no recorda a simple vista la figura del seu pare. No posseeix un físic tan espectacular, ni sap córrer com ho feia Tenor: “cara al vent”. Ha de fer bona part la cursa amagat —caché, en diuen els francesos— al mig del pilot, però la voluntat de guanyar que demostra en els darrers 500 metres, el canvi de ritme impressionant i la mirada que fitora no enganyen a ningú. Venen d’una línia il·lustre: la de Kerjacques —Chambon P-Le Loir— Tenor de Baune. Una dinastia només comparable a la dels Borbons, però en bo.