Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

Index Articles Cavalls

 

Una història d’amor


No és romanticisme, és la pura realitat: un gran cavall es fabrica amb amor i no amb branca. Hom saben els negres. El darrer exemple el tenim a França amb el cavall Fortuna Fant, el guanyador del darrer Criterium des Jeunes, la primera de les tres curses clàssiques que disputen enganxats els cavalls de tres anys. Fortuna Fant té una història curta —ja he dit que no tenia més de tres anys— però bella i il·lustrativa. Fou Jean Pierre Dubois que feu els plànols d’aquest edifici. Vullc dir que trià el pare i la mare. La mare elegida fou Ariane de Brion, una egua llarga, roja, nerviosa i amb una punta de velocitat considerable. Ariane de Brion es filla de Jiosco, el més bell, elegant, poderós cavall que han pogut observar els meus ulls. El pare elegit per engendrar Fortuna Fant fou And Arifant, un fill del gran Sharif di Iesolo. And Arifant tenia una manera de trotar i una velocitat de base que realment regirava. El seu caràcter, una mica botador, i un sobreòs mal col·locat impediren que And Arifant aconseguís a la pista el que les seves condicions naturals feien endevinar. Onze mesos després de l’aparellament va néixer Fortuna Fant. En les primers dies que l’animaló va sortir a passejar pel prat acompanyada de la seva mare va rebre una cossa d’un altre cavall i es va rompre una cameta. El menescal li va enguixar i va recomar com més repòs millor. Per acomplir amb la prescripció veterinària, Fortuna Fant estigué reclòs dins un estable durant tres mesos. Mestres els altres poltrets gaudien dels prat de l’exercici i dels espais de llibertat que els atorgaven llurs mares, Fortuna Fant, mesquinet, jeia i només s’aixecava per mamar i espipellar un poc de menjar que el mosset de quadres —el stud groom— li duia dematí i capvespre, després de netejar i canviar amb tota cura la palla que li feia de jaç. El nostre heroi gaudí encara d’un altre avantatge: l’amor insubstituïble de la seva mare. Ariane de Brion no va abandonar ni un minut la quadre on jeia el seu filló. N’hagué de tenir, de ganes de anar a tastar l’herba tendre que creixia durant la plujosa primavera francesa, però sabé complir amb la seva maternitat i es quedà durant tres mesos a la quadra amb el seu nadís coix. Com si conegués el metabolisme de calci i el de la vitamina D, la bella filla de Jiosco, mai ocupà el redol de la quadra on queien els raigs de sol: era el seu fill, i no ella, el que els necessitava. Ella l’observava pacient, tranquil·la i delñ tot amorosida. Fortuna Fant va sobreviure i, mesos més endavant, decidiren llevar-li el guix. L’animalet no sabia gairebé caminar. Foren necessàries la rehabilitació i les classes particulars per aprendre els que els altres pollins amb els que havia de conviure, ara ja lluny de la seva mare, ja sabien de memòria: caminar, trotar, galopar, i fer cabrioles. Al principi Fortuna Fant anava molt retardat i tan sols no podia ni seguir el ramat en les seves corredisses; després pogué seguir-los, però anava sempre darrere; mig any més tard encapçalava ja el pilot. Aregat i entrenat per Jean Pierre Dubois, va debutar en competició i va demostrar que el que havia après en el camp també ho sabia fer a la pista. Va córrer deu curses i en guanyà sis. Es presentà amb totes les opcions al Criterium des Jeunes: 2700 metres. Sortí malament, però a la pujada del Hipòdrom de Vincennes va mostrar, urbi et orbe, que té un joc de cames realment prodigiós. La recta final fou una lliçó magistral de com s’ha de trotar amb elegància i eficàcia. Fou, la seva, una victòria amb les mans. Una demostració inoblidable que és l’amor l’única manera de vèncer un entrebanc important. La sola tàctica —quants n’hi ha que ho obliden, ai!— per fabricar un gran cavall.