Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Adéu al mestre


En la meva escala d'agraïments, que és una escala molt alta i amb graons amples i profunds, hi ocupa el segon lloc —el primer serà sempre per a la mestra del Pla de na Tesa— el qui fou el meu mestre, el professor José María López Piñero, catedràtic d'història de la ciència de la Universitat de València, que morí fa tres setmanes.

Aquesta escala està ordenada seguint el criteri de la quantitat d'ensenyaments rebuts o, semblantment, el nombre d'hores que les persones esmerçaren en la meva educació.

La coneguda pobresa dels resultats no us ha de dur a menysvalorar-ne l'esforç que, en el cas de López Piñero, fou enorme i d'una extraordinària qualitat. El recent traspàs del professor de València ha provocat i provocarà una multitud de notes necrològiques en què, sens dubte, es comentarà la seva extraordinària tasca com a fundador d'institucions de gran prestigi, com a publicista i generador de vocacions. Molts fórem els que, enlluernats per la seva personalitat, creguérem que conreant la història de la ciència trobaríem la felicitat.

No és, tanmateix, la meva intenció comentar la labor acadèmica del meu mestre, ni tan sols les seves quasi inigualables capacitats engrescadores. Altres ho faran amb més autoritat i destresa que no jo. La meva única intenció ara és fer-li explícit i públic el meu agraïment. En primer lloc, per tot el que em va aconseguir transmetre que fou, ja ho he dit, molt menys del que el seu esforç i dedicació haurien merescut. Mea culpa. Però, tant o més que pel que em va ensenyar, el meu agraïment és perquè em vaig divertir molt i molt durant les gairebé infinites hores que vaig passar-hi devora.

Al costat de l'home que posava a favor de la seva voluntat de seductor intel·lectual totes les capacitats per a l'exageració, la demagògia, l'histrionisme, l'humor, la crítica despietada, l'exercici de la imaginació, la ironia, la humilitat —a dies falsa, a dies vertadera—, la procacitat, la irreverència, l'afabulació, l'escarni i la caricaturització. Tot ajudat per una memòria absolutament prodigiosa. El camí o el mètode que empràrem per a la formació i per a la diversió fou un de molt senzill: la discussió acalorada. Aquells debats intel·lectuals —de vegades tots dos sols, de vegades amb cor—, tenien per excusa les múltiples fílies i fòbies que José María desvetllava al cap de cinc minuts d'haver-hi parlat. Entre les fílies hi havia la que tenia per autors com Ranke i Daremberg, als qui jo i el meus companys consideràvem més pesats que el plom.

També la que tenia per alguns historiadors i sociòlegs americans de la ciència —Price, Merton, Garfield— que crearen l'expressió de ciència de la ciència i que jo, per poder discutir, deia que eren massa escèptics. De les seves altres fílies, n'hi havia una que era clarament fingida i demagògica: l'afecció al flamenc. Les meves opinions de llavors sobre el flamenc no són ara reproduïbles. Entre les fòbies que Piñero conrava hi havia, en primer lloc, les que tenien com a causa o objectiu els integrants del que ell anomenava "So call madrileñan culture": Ortega y Gasset, Zubiri, Marañon i Julián Marías, principalment. Autors que rebien, una vegada i una altra, els seus dards crítics, enverinats i, no poques vegades, ben encertats.

En aquest aspecte va trobar poca oposició, per part meva. Ben al contrari, vaig quedar empeltat d'aquestes animadversions. Infinites discussions va provocar, en canvi, la seva exagerada i progressiva fòbia a tres figures que jo admirava d'allò més: Foucault, T.S. Kuhn i Joan Fuster.

Estic segur que més d'un trobarà pretensiós el que diré, però la veritat és que de vegades pens que en aquestes fòbies i, més encara, en la seva accentuació amb el pas del temps, hi havia una mica de gelosia, un sentiment, ja ho sabeu, difícil d'evitar quan hi ha estimació. I n'hi havia molta, d'estimació, entre el meu mestre i jo. Era, la seva, una gelosia que segurament hauria estat minorada si la meva, en ocasions dissimulada però sempre existent, timidesa a l'hora dels afalagaments i de les declaracions de gratitud no m'hagués impedit dir-li clarament que en la meva escala, llarga i profunda, d'agraïments ell hi ocupava —i hi ocuparà— el segon lloc. Sens dubte.



COMENTARIS DELS LECTORS  (En ordre de més recents)

Bon article Don Xesc. Esper que el flamenc ja li agradi.

En Pericó


Qui hauria d'aclarir és vostè, VVV.
Lectors que poden deixar de ser-ho per no compartir gustos personals no mereixen la pena, perquè a un li agraden o no les sardanes, per exemple. Almenys jo no voldria tenir-los.

Sorprès


Açò del flamenc ho heu d'explicar millor. Que potser em donau un bon motiu per deixar-vos de llegir.

VVV.

Diari de Balears :: 4/9/2010