Adquirir Art

Diari de balears - 29/11/08

Tenc el convenciment que, després de tants articles, s’ha establert entre el meu petit grup de lectors i jo mateix un grau de confiança que no admet la mentida, i una mentida –una mentida per omissió– seria si jo ara amagàs la meva por de ser malentès i que es prenguin el que intentaran ser unes paraules reflexives com un potadeta de ràbia per haver sofert una destitució.

La història comença, lògicament, pel nomenament del càrrec, i és que fa ja un bon grapat d’anys em feren membre de la comissió de compres del Baluard. No m’equivocaré si dic que l’honor que m’atorgaren tenia com a causa l’amistat o, millor, la commiseració. No em vaig fer pregar gaire. Vaig acceptar tot d’una. No hi havia darrera el nomenament ni sou, ni obsequis ni possibilitat de viatges gratis, però hi havia una cosa per a mi més temptadora: la possibilitat d’unes tertúlies sucoses. Dins la mateixa comissió hi figuraven persones com Raimundo Clar, Miquel Alenyar, Jaume Mir, que tenen coneixements i experiència i són gent amb moltes coses per contar. Em posaren l’esquer adequat . Vaig mossegar l’ham ben decidit i content. Tanmateix, la meva tasca dins la comissió no fou brillant i hi vaig jugar un paper predominantment passiu. Aquesta actitud meva era una conseqüència de la consciència que em faltaven criteris per poder saber si una obra d’art era millor o pitjor que l’altra i, sobretot, per poder endevinar quines d’aquelles obres d’artistes joves seguirien sent interessants d’aquí a vint o trenta anys. He de dir que vaig intentar posar remei a les meves carències i vaig recordar i repassar velles lectures de Joan Fuster i Josep Melià. entre altres. No hi vaig trobar, però, cap criteri fiable i/o objectiu que orientàs l’adquisició d’obres d’art. No vaig afegir ni un sol coneixement als que ja tenia sobre el tema, i que són els següents. El preu just –i ara no comencem amb disquisicions metafísiques entre valor i preu– només pot ser fitxat per mitjà d’una subhasta. El 90% de les inversions en art són una mala inversió, el 5% mantenen el seu valor i l’altre 5% augmenta de valor amb el temps. En l’art, com en la ciència, s’acompleix el principi anomenat de Sant Mateu, perquè l’evangelista posa en boca de Jesús aquella profecia que els rics –benaventurats o sortosos els adjectivava amb raó Nostre Senyor– serien cada vegada més rics i que als pobres fins i tot el poc que tenien els seria pres. Però –hi insistesc– cap d’aquests principis serveix per fer raonable la triadella per endevinar cap a on ha de dirigir un museu o una col·lecció particular les seves compres. Vull, tanmateix, acabar la història que havia començat al principi de l’article. Fa pocs dies, la bona amiga i excel·lent crítica d’art Cristina Ros, des del seu lloc de directora del Baluard, em va cridar compungida i, sense trobar les paraules adients, em va dir que el Patronat del Museu havia decidit renovar i canviar la comissió, i que els anteriors membres fossin substituïts per uns altres de més experts i més professionals. Li vaig dir que ho trobava just i necessari. Però li vaig afegir una cosa que no era vera del tot, i és que no em sabia greu i realment me’n sabia. La meva destitució m’impedirà conèixer per boca d’experts aquells criteris que tant he cercat. Els posaran en clar en alguna reunió i jo, malauradament, no hi seré. Llàstima. Seria demanar molt, si els pregàs que algun dia els posassin per escrit? En aquest mateix diari, per exemple.