Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 03/01/02

 

Algaida i Costitx

Un amic meu assegura que el millor ofici del món es el de l’articulista que es conscient que ningú mai llegeix les seves columnes. Fa tan bon escriure sabent que tot quedarà impune. Aquesta és —no ho he d’amagar— la sensació que a vegades tenc. Hi ha dies tanmateix que —no sé si per sort o desgracia— algú en fa qualque comentari sobre el que he escrit i m’obliga d’abandonar la confortable i, tanmateix, trista sensació de qui ningú es fixa en el que dius.

La setmana que hem passat ha estat la setmana que més “èxit” han tengut les meves paraules, vull dir —no hi ha que fer-se massa il·lusions— que més interpel·lacions he tengut al meu petit escrit. La causa o el motiu es que alguns lectors no varen entendre l’acabament de l’article i per això m’han demanat perquè vaig posar allò de les dones d’Algaida i Costitx. La frase en qüestió volia rematar un escrit sobre un conte del Conde de Lucanor on s’explicava com un jove havia amansat una núvia que era una autentica fera. Jo volia dir que totes aquelles bravates —matar un moix, un ca i un cavall que no obeïen les seves ordres— que va fer el jove de poc li haguessin servit si en lloc de trobar una mora o una forastera, hagués topat amb alguna mallorquina valenta. Si vaig dir una d’Algaida o de Costitx va ser en primer lloc —ho de confessar— per por. Perquè si hagués estat sincer hauria d’haver dit de Puigpunyent, que és el poble de la meva dona i per tant les que millor conec. Però no sabia com s’ho prendria i, per si de cas, vaig voler guardar la roba. Si en substitució de Puigpunyent vaig emprar els noms d’Algaida i Costitx no era cap indirecta política, sinó perquè en aquell moment en va venir a la memòria els que ens deia l’amo en Mateu Campet, un personatge que tots els que freqüenten Son Pardo recordaran. L’amo en Mateu era bàsicament un mercader, però la seva funció social era molt més rica que la de simple comprador i venedor d’animals. Organitzava festes populars i sobretot donava bon consells. Als pagesos fonamentalment, però també a tots aquells que volien escoltar les seves paraules plenes de seny i d’experiència. Quan el meus amics de Son Ferriol i jo érem jovençans ens agradava anar a Cas Quirante i després de sopar i després de que l’amo en Mateu fes sonar una mica “s’organillo”, que gairebé sempre tocava aquell xotis que es deia “Madrid, Madrid”, empatar la xerradeta sucosa i profitosa amb el mercader. Alguns li demanaven a veure quins farratges haurien de sembrar per l’any qui venia, o ha veure si haurien d’esperar un poc a vendre les porcelletes, o si trobarien un bon senyor —d’aquells que es deixen enganyar— per agafar una finca a mitges. Un dia li vàrem demanar a l’amo en Mateu a veure si ens trobaria alguna al·lota bona per casar-nos. Ell va pensar un poc i ens va dir que en aquells moments no tenia cap però que hi pensaria i que aviat ens donaria noticies. Hi afegí immediatament que en la seva opinió era “per aquells comellars que hi ha per devers Algaida, Pina i fins arribar a Costitx om heu de trescar perquè es allà on es fan les millors dones de tot Mallorca: feineres, netes, bones cuineres i estalviadores” “totes —hi afegia— ja venen aregades” La frase ens va fer molta gràcia i la repetirem molt. Ara només la recordam en privat, els meus amics i jo.