Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 5/06/01

 
Rafel Amengual

pedres contra la lluna



“No és cosa convenient que vos ni altre sia en ma companyia, cor companyia no vull haver sinó de Déu e d’arbres, herbes, aucells, bèsties salvatges, aigües, fonts, prats e ribatges, sol, lluna, estelles, cor neguna d’estes coses no embarguen l’ànima a contemplar son Déu”. Aquestes són les paraules que Ramon Llull posa en boca de Blanquerna quan aquest es veu obligat a respondre a la declaració d’amor de la bella Natana, que havia expressat el seu desig de ser tot el temps amb ell. Blanquerna havia decidit explorar la vida de la saviesa i fent-se ressò d’una idea molt difosa durant la Edat Mitjana creia que el saber només es podia trobar quan l’home s’apartava de la vida social, de la cort i del mercat. Fidel a aquesta idea, el propi Ramon Llull, quan volgué trobar la saviesa, es va retirar al puig de Randa on va viure amb els dos grans col·laboradors de tota tasca intel·lectual: la solitud i el silenci.


Amb Ramon Llull i amb Blanquerna vaig pensar quan vaig visitar l’estudi de Rafel Amengual. És un molí fariner de parets amples i construït en un raval del poble de Manacor. El molí té un petit hort on, ara a la primevera, hi creixen perfectament adreçades les patateres, les faveres i les tomatigueres. No és, tanmateix, a l’hort, sinó a l’interior del molí, on Rafel Amengual realitza la seva tasca de recerca i investigació. Ni és sobre la naturalesa que pensa i explora Rafel Amengual. El seu tema és un altre. És el mon interior dels homes, aquest territori immens i envitricollat, d’una geografia complexa i de selves esgarrifoses on hi habiten terrors i fantasmes. Són selves amb les que cal encarar-se i travessar-les si és que hom vol arribar a aquest platja assolellada i i plàcida que és la saviesa.


No hem de pensar que aquesta vida eremítica a la recerca de la saviesa sigui el resultat lògic de un biografia turmentada o d’una incapacitat per relacionar-se amb el món. Rafael Amengual no fou mai un nin mimat per la vida, ni pogué conrear l’autisme propi, dels que no tenen necessitat de guanyar-se la vida. Ben al contrari, fill d’uns emigrats mallorquins que no varen trobar exactament “El Dorado” a l’Amèrica del Sud hagué de compaginar, des de molt jove, el treball a una fusteria amb la seva formació com a alumne de belles arts. Tot passava a la ciutat argentina de Mendoza, on Amengual tengué mestres dels qual mai ha renunciat. Amb ells aprengué la tècnica que el permeté canviar d’ofici i passar a treballar a la publicitat. Durant molt de temps Amengual va fer compatibles la seva tasca, per a guanyarse la vida, de pintor publicitari amb la seva vocació de pintor explorador de les interioritats de cervell humà. Es probable que alguna vegada Amengual sentís la temptació de conjuminar les dues facetes. De dur l’estètica de la publicitat al seu llenç, de treballar sobre els signes i els símbols que la comunicació de masses havia fet sorgir. Vull dir que amb el que sabia Rafel Amengual, que ja havia arribat a Europa i a Mallorca, la terra dels seus avantpassats, hagués pogut convertir-se en un artista pop. Era suficient dur el llenguatge amb el que es guanyava les sopes —el de la publicitat— a les galeries de prestigi de Palma i sumar-se a la ona renovadora que a la pintura mallorquina dels anys setanta havien de dur els pintors americans. Fer el que semblava que demanava el mercat: ser un artista pop.


No ho feu, i no feu perquè no eren aquestes les preguntes que tenia formulades Rafel Amengual. Treballar amb la imatge d’una ampolla de Coca-cola, d’un detergent, o d’una estrella del cinema podia ser una bona operació comercial, però eren, al seu entendre, camins excessivament superficials. No era en la superfície plana —un dels grans axiomes de la pintura pop— on Amengual trobava els camins fructífers per a la recerca. Per el contrari eren —i són— superfícies obscures i profundes i misterioses les que prefereix pintar. Són superfícies que en deixen entreveure unes altres de més profundes com si volguessin indicar que són moltes les capes que formen això que per entendre’ns anomenam la vida psíquica dels homes: un turbulenta conjuminació d’ambicions, de malentesos, d’obscuritats, de devocions i de temors. Sobretot de temors. En alguna d’aquestes capes hi acostumen aparèixer símbols —un creu, un triangle, el cor, el número tres— que augmenten la nostra inquietud d’observadors. Perquè Amengual sembla preguntar-se o, millor, preguntar-nos si aquests símbols són producte de la creativitat humana o són preexistents a l’home. Si són, o no, imatges platòniques, dit altrament.


La recerca que fa Rafel Amengual no és autista. Ell també participa d’aquella opinió que diu que l’art és fonamentalment allò que passa en el cervell de l’espectador, i Rafael quan ha acabat la seva feina es converteix en un “voyeur” de les reaccions que produeixen les seves obres a l’espectador. En algunes ocasions la cara de l’observador sembla tenir la serenor, la placidesa i l’alegria d’una dematinada d’estiu, en altres l’emoció arribar a fer brollar llàgrimes i en la majoria de vegades el rostre de l’espectador mostres signes ben evidents de desassossec, d’ansietat, de temor, de voler endevinar el que hi ha a la darrera capa en els substrats de la pintura. Com si la pintura el sotmetés a una exploració psicoanalítica.


Rafel Amengual també fa escultura. Diu que només acudeix a les tres dimensions quan es cansa de treballar exclusivament en dues. Jo sé que hi ha un altra causa tan digne com del cansament i que Rafel amaga, segurament per timidesa. Els homes gran i grossos també ho podem ser tímids. Aquesta segona causa és la fidelitat. I és que Rafael Amengual serva una gratitud molt gran per el que varen ser els seus mestres a l’Escuela de Bellas Artes de la ciutat de Mendoza. Entre aquest mestres estimats hi havia l’escultor Lorenzo Domínguez que li va donar una tarja de visita per lliurar-la a Lucio Fontana. Amb ella Rafael Amengual es va dirigir a Milà. Lucio Fontana li va demanar amb un to una mica despectiu si Lorenzo Domínguez encara seguia fent “figuretes”. Després, Lucio Fontana el va convidar a dinar. Rafael Amengual mai no s’hi va presentar al dinar. No presentar-s’hi era un acte imprescindible de respecte a aquell mestre que havia estat menyspreat per la gran estrella en que s’havia convertit Fontana. Amengual estimava a Lorenzo Domínguez del qual sempre recordava que a classe posava l’exemple del foner mallorquí. A Mendoza, Domínguez explicava hi havia hagut a Mallorca un foner una mica foll que s’entrenava tirant pedres contra la lluna. El foner mai va arribar a ferir la lluna, però es va convertir en el millor foner de Mallorca. Ara Rafael Amengual habitualment amb el pinzells, ocasionalment amb el punxó, la gúbia i el martell, des de la seva ermita de Manacor, tira pedres contra la lluna.