Francesc Bujosa - Pàgina oficial

 

1/12/2006

Antoni Obrador

E de súbito, sera

(Salvatore Quasimodo)


El vers que encapçala aquest escrit fou el primer que en vengué al pensament quan Manuel Garcia Caparrós, el molt eficient administratiu de la R. Acadèmia de Medicina, em comunicà, el dimarts matí, la luctuosa noticia del traspàs del Doctor Antoni Obrador, de l’amic Toni Xemarrí,. Em costà de creure la nova perquè el dilluns capvespre havia estat amb ell i conversat llargament i animosament. Record que havien parlat de la propaganda que es fa dels productes “naturals” i “dietètics” i davant expressions com “regula el trànsit intestinal” “altament proteic” havien recordat l’amic Gonçal Lloveras que manllevant un frase a Montaigne deia que “L’ambiguetat és la mare de la llibertat”. A la conversa vesperti també sortí la meva egua Nura i quan li vaig confessar la calamitat que havia estat el seu debut a Manacor, ell, amb la diplomàcia que el caraceritzava, va desviar la conversa sobre l’encert del nom escullit per l’animal.

Antoni Obrador va néixer el 1950 a Felanitx, cosa, aquesta darrera, que no és circumstancial. Felanitx és, juntament amb Manacor, es millor agre per a congriar el que Josep Pla va anomenar “homenots”. No és fàcil trobar una explicació d’aquesta fertilitat però en el cas d’en Toni crec que, a més dels gens familiars, tengué una influència innegable l’institut tècnic on en aprengué moltes habilitats tècniques juntament amb valors morals com els que li inculcà el seu estimat professor Miquel Pons. Al acabar el batxillerat en Toni hagué de cursar preuniversitari a Sevilla on pogué constatar —en Toni Bennassar n’és testimoni— quan diferent era el castellà que havia après a Felanitx del castellà d’Andalusia. Perplexitat és el nom adient per descriure la dificultat d’entendre el llenguatge dels seus professors de la capital andalusa. Arribat a Barcelona i decidit a cursar la carrera de medicina, en Toni compaginà les classes i les pràctiques al clínic amb la mena d’acadèmia mallorquina en que ell i els seus havien convertit el pis on vivien. Un pis que rebia la visita freqüent de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Campmany dels quals en Toni aprengué a valorar l’ús de la paraula exacta. Acabada la carrera i de tornada Mallorca en el de Felanitx tengué la gran sort de trobar-se amb en Tomeu Cabrer i amb en Jaume Gayà que ensolcaren la seva activitat cap a l’estudi de l’aparell digestiu. Foren també Tomeu Cabrer i Jaume Gaya els que l’inculcaren l’amor a Son Dureta, un amor que no abandonà mai. De la se ma del dos en Toni es convertí en un destre endoscopista i el seus diagnòstics foren respectats per tots. Però en Toni no és limità a ser un bon metge pràctic: va voler ser, també, un investigador i dedica la seva recerca a l’epidemiologia del càncer, a la polipomatosi intestinal i, darrerament, a la malaltia inflamatoria intestinal. Pel que fa a aquesta darrera, cal dir que fou anomenat, no fa molt, representant espanyol en el grup d’estudis europeus sobre l’esmentada malaltia.

La gran dedicació que en Toni tengué vers la medicina pràctic i la recerca mèdica no li impedí abordar temes que relacionaven la medicina amb la nostra cultura. El seu discurs de entrada a la Reial Acadèmia va versar sobre els mots de caire mèdic en el folklore mallorquí i constitueix, avui en dia, la més sol·licitada de les publicacions de la Reial Acadèmia.

El 1992 es celebrà a Palma el Quatorzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. En Toni, que aleshores era President de l’Acadèmia Mèdica Balear, havia de ser, naturalment, el President de congrés, però per raons que desconec —mai me les va confessar— va decidir que fos jo, i no ell, el que presidis l’esdeveniment. El congrés es va deixar a tots records inoblidables. Per a mi un del que més forts fou una excursió literària on cada congressista llegia un fragment del seus escriptors preferits: Josep Pla, Maria Antònia Salva, Blai Bonet etc. Quan arribaren al Port de Felanitx en Toni agafà les messions i amb cara d’absoluta felicitat i complicitat recita aquells versos de Miquel Bauça que diuen: “Al final s’ha comprovat, el camells arriben tots a passar pel subtil cos d’una agulla”.

En Toni, que venia de familia carlista tenia fama de catalanista i socialista. Quan li demanava perquè aquestes idees ell em deia que en aquest món no sabia tenir-ne d’altres. Pel que fa al català,, perque no veia cap motiu per canviar la cultura que havia mamat de petit i, respecte al socialisme, perquè segons el seu pensament, hi havia dos moments quan la desigualtat era especialment injusta: a l’hora de ser educat i a l’hora d’estar malalt. Per aquest motiu era partidari de l’escola i de la sanitat pública.