Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 1999 Desembre; Trot

 

L’any 1999


Es tradicional que s’aprofitin aquestes dades per fer una mica de resum dels esdeveniments que més rellevància han tengut o per esbrinar els personatges que més han estacat en la seva tasca. El trot no n’és una excepció i arreu del món surten resums de l’any. Per a fer-los hi ha básicament tres sistemes. Un d’ells és el d’acudir als resultats i a les estadístiques: el millor cavall serà el que més diner haurà guanyat i el millor menador el que més corregudes haurà arribat davant els altres. Els resultats son difícils de discutir, però per això també una mica freds. Els que dedicam temps i doblers als cavall no ho feim per comprovar que dos i dos sumen quatre. Un altre sistema es fer sociologia. Aquesta manera consisteix en deixar que els altres opinin per un mateix. Es converteix en una altra mena de realisme i ara ja no es tracta de comprovar que dos i dos són quatre sinó que a l’hora d’opinar els homes solen repetir-se molt. La tercera mira de no renunciar ni als somnis ni a als sentiments i de copsar quins del múltiples somnis que hi ha en el mon dels cavall s’ha realitzat. Vet aquí el resultats d’aquesta recerca per l’any que avui acaba.


La millor cursa: Fou al nostre parèixer la que es córrer que duia per nom Premi Illes Balears. Fins i tot aquells que no ens agraden massa els cavalls vells i estrangers varem haver d’aplaudir la passada que a la recta del tren va fer Cesar de Sant Pol. Varem oblidar els nostres principis i sentirem com el batec del nostre cor acompanyava al vell i senat francès.


El millor cavall: Ara si que no hi ha contradicció entre el que el cor desitja i el que el ulls veuen. Veurem el que diran els lectors del Diari de Balears a l’hora de triar el cavall de l’any però el fet el petit Diluvi va guanyar el Gran Premi de Palma i el de Manacor i va tenir la valentia d’anar a córrer a Vincennes, que és el mateix que anar a cantar a l’Escala de Milà, però molt més divertit. A la catedral del trot el fill d’Empire Star va marcar una marca de 1.15 i si be es vera que mai va estar prop del que anaven davant —els millors europeus de la seva edat— va fer una cursa plena de dignitat no e.


La millor progressió de l’any: He dubtat una mica per veure si posar-hi a Classical Action o a Cannabis. no puc amagar la meva admiració per la manera de trotar de la filla de Seven Acion, amb la coa acariciant la cara de Gabriel Pou, ni l’espectacular sortida que fa fer al Criterium del dos anys, però Classical Action ja era molt bona —encara que difícil— l’any passat i es per això que el títol ha d’anar a Cannabis que l’any passat no era quasi ningú i enguany s’ha convertit en un del tres millors de la seva generació.


El millor semental: Costa no donar aquest títol a Tap Dance Kid, al de sempre, però el haver criat al guanyador del dos Grans Premis i l’excel·lent moment de Debussy van que m’atrevesqui a proposar Empire Star com a semental de l’any.


El millor pare de mares: Es a les Balears una elecció difícil. La progressiva substitució de les egües antigues per unes noves totes de procedència estrangera i de distint pares. Alguns candidats podrien ser Renaldo, Greco o, encara el vell Caprior. Però si hi ha que deixar algun premi desert aquest és l’indicat.


El millor menador: ¿Hi hauria algú que no s’indignàs si m’atrevís a posar algú que no fos el geni de Manacor, J. A. Riera? Res més lluny de mí que anar en contra de la realitat. Vengue, idò: el rei per a mi és també es Boveret. Em trec el capell ¿Alguns princeps? Sí: Antoni Frontera, Guillem Andreu i J. A. Bauzà, Sebastià Llobet.


El millor preparador: Ningú no pot oblidar els merits del jove J.C Rotger ni la llarga història de fidelitat que hi ha hagut entre ell, Diluvi i el propietari de cavall que els ha duit a aconseguir tot el que han aconseguit. Però tot i això no seria just donar-los el primer lloc. Aquest correspon al meu pare de manera indiscutible a Tomeu Llobet pare. El que va fer amb Bandido fou quasi un resurrecció. La campanya de tots els cavall estacionats al Cabanells fa descartar que els seus èxits es deguin a la casualitat. Es deuen com sempre ala seva intel·ligència, dedicació i sobretot a un amor —immens— a l’ofici.


El millor propietari: De manera relativa, es a dir, dividint els èxits per el nombre d’efectius que te el guanyador a hauria de ser Miquel Carbonell. Un sol cavall i aquest és Diluvi. Carbonell va tenir la sort de trobar Diluvi i la paciència de no canviar de preparador quan les coses semblaven que no anaven llatines. Però de forma global no hi ha dubte que la quadra millor planificada, amb més èxits, més compenetrada es la dels Cabanells. Té nivell Europeu. Conquistarà Europa algun dia?


La major decepció: Qui somia i estima s’exposa a decepcions. El bolero diu, tanmateix, que és millor haver estimat i perdut que no haver estimat mai. Però per explicar a quin animalet va dirigit aquest un honor hauria de fer autobiografia i el director d’aquest diari m’ho té prohibit. Per plorar i flajelar-se ja hi ha —m’ha dit— la secció de cultura.