Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 26/03/08

 

Els ases catalans: altra vegada

Fa dos o tres anys vaig escriure una columna amb el títol de “ases catalans”. Alguns coneguts m’asseguraren que ells, que són com són, i havien fet promessa de no llegir res amb la nostra llengua, no pogueren resistir l’esquer i feren una excepció. Honorat, però estret com he tornat, els vaig dir que estava convençut de que Deu nostro senyor els premiaria l’esforç quan arribassin a les portes del cel. La meva columna no era més que un comentari a un a article que havia llegit a una revista, malauradament desapareguda, que es deia Ciència i que significà un intent de fer alta divulgació científica en la nostra llengua. L’article original era dedicat a les races de bestiar català i ponderava les enormes virtuts de l’ase català del que afirmaven descendien els ases de Missouri i que havia contribuït a millorar la raça dels ases del Piamonte, de Gascunya, Regne Unit, Canadà, l'Índia, Austràlia, el Congo, Madagascar, Algèria, Tunísia, Alemanya, Mèxic, Cuba, Brasil, Argentina i Sud-àfrica. Els mallorquins no havíem tengut tanta sort, ja que l’ase català en arribar a Mallorca va començar a degenerar. L’article, ai! no s’entretenia en esbrinar les causes d’aquesta degeneració, ni tan sols en especificar si la degeneració dels asets nostrats era únicament moral o, també, física.

L’èxit i la fama mundial de l’ase català —comentava jo— no havia d’espantar a ningú, posat que els autors de l’article científic el definien com d’una grandària adient, “ni gran ni menut”, i amb el cap “ben conformat i les orelles col·locades allà on toca”.

Avui vull tornar als ases catalans i no ho faré per la raó —que més voldria jo— d’haver esbrinat després de moltes investigacions què vol dir això de tenir una alçada adient o que significa, des del punt de vista de la biologia, el tenir un cap ben conformat i amb les orelles posades allà on toca. No, si avui torn als ases és perquè he pogut conèixer una altra virtut d’aquest incomparables animalets. Una virtut tan extraordinària que romprà tots els paradigmes coneguts i que deixarà enrera la novetat cièntifica de la clonació de les ovelles.

La noticia la vaig poder llegir a “El País”. Venia a la pàgina 8 de la secció “Cataluña” del dia 12-4-1997. Es trobava, en concret, a un reportatge on es comentava que l’associació d’amics dels ases catalans havien donat al zoo de Barcelona una parella de tan magnífics animals. La nova virtut que esmentava no era el seu canvi de caràcter: com es pot veure a la foto, que recull el moment de la donació, aquest és conegut i manifestament millorable. La meravella era que, segons deia l’autora del reportatge, els ases catalans s’empraven per creuar amb egües de carreres i s’obtenien uns grans cavalls de curses! Cavalls que tenen ara, gràcies a l’aportació paterna, una virtut que abans no posseïen: la resistència. “También utilizan sus crias, una vez cruzados con yeguas de raza —diu textualment el País—, para carreras de caballos en las que se necesita mucha resistencia”.

No us podeu fer idea de com he celebrat la noticia. No solament com afeccionat, que som, a les curses de cavalls, sinó com historiador de les ciències biològiques, perquè en sembla que la trobada de que del creuament d’un ase, per molt català que sigui, i una egua no en surti, com arreu del món, un mul, sinó un cavall i que, a més, aquest sigui de carreres i resistent mostrarà fins a quin grau ha arribat el desenvolupament de la ciència catalana. Si sabés que a Mallorca no havia de degenerar n’importaria un, d’aquest cavalls. O dos.


Francesc Bujosa.