Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 15/05/08

 

“Así es la rosa”

Encara que sembli mentida la major concentració del món d’admiradors de Juan Ramón Jiménez està entre els cronistes hípics de Mallorca. No diré mentides si calcul que un trenta on un quaranta per cent de nosaltres sent una especial predilecció pel poeta de Moguer. Si puc aconseguir que en Pep Verger abandoni, per allò del Atlètic de Madrid, en Joaquin Sabina i en Garcia Hortelano, i s’afeccioni a aquell que va escriure “Platero y yo”, la proporció d’admiradors de l’esmentat poeta entre els cronistes de cavalls serà probablement la més alta del món. He de dir que el cappare de tots nosaltres admiradors de J. R. J. és sense cap dubte l’amic i admirat Martí Dols, el qual no sap com l’estranyam a l’Hipòdrom i com ens agradaria tornar a veure’l a la zona VIP car ningú com ell ha fet mèrits per a tenir-hi un lloc reservat.

Si he començat citant a Juan Ramon Jiménez és per aprofitar la poesia més curta que va escriure perquè crec que ella resumeix el que jo sent front en aquest Gran Premi que ja s’atraca. La poesia diu “No le toques ya más, que así es la rosa”. Vol és que no per molt tocar i retocar una cosa –un quadre, un escrit, un moble, una paret, un solc– millorarem el que ens va sortir en primer lloc i això ho hauríem de saber tant nosaltres, els cavallistes, com les nostres autoritats que programen la data i les condicions de cada carrera. La rosa és com és sense cap necessitat de que la retoquin i el Gran Premi de Trot, també. No cal tocar-lo ni retocar-lo. En primer lloc perquè es fa a la millor època de l’any. És l’època de les roses, dels lliris, de les assutzenes i en la qual els ocells joves aprenen a fer passejades per l’aire cada vegada més amunt. Quina meravella si fos eterna la primavera! La primavera –diu la cançó– la sang altera i a tots els animals ens entra un cert frenesí per veure amagatalls secrets en l’ànima i els cos de les nostres companyes femenines Situat al bell mig de la primavera el Gran Premi es fa en el lloc oportú i en el moment adient. N’hi ha que diuen que s’hauria de celebrar per novembre i altres fins tot afirmen que el Gran Premi s’hauria de córrer quan el cavalls tenguessin quatre anys.. Totes aquestes idees tenen com a fonaments la creença que als tres anys el animals són massa joves per poder fer grans esforços i que els cavalls que corren fort de joves mai més tornen ser bons. Les raons i els arguments que exposen són respectables però, dic sia amb tots els meus respectes, també discutibles. Les proves que aporten són les de que hi ha molts pocs cavalls que de joves hagin guanyat moltes carreres que arribin a vells amb bones condicions per córrer. Si, si, potser però a mi m’agradaria recordar que Diluvi va guanyar el Gran Premi i va competir fins el vuit anys a ple rendiment, Si ens anam a Estats Units podem trobar una tal Moni Maker que de jove –als tres anys– va guanyar l’Hambletonian per a femelles i va córrer amb un èxit de tots conegut a Europa fins als vuit anys. Si reparam França. No hi va haver un Ideal de Gazeau que va començar a guanyar doblers de ben jove? I què me’n direu d’Ourasi? Sabíeu que als tres anys va guanyar el Criterium de Jeunes i als 10 el seu quart premi d’Amèrica. No seguiré. L’argument fonamental d’aquells que estan contra les carreres de cavalls joves és que et mostren un programa de Son Pardo i et diuen que ell no hi figuren cavalls d’edat. Segons aquets entesosVaren començar a córrer massa prest i els han hagut de retirar. Molt bé, la demostració sembla irrebatible. Però hi ha un petit detall a considerar, solament un detall qué ningú m’ha sabut aclarir: Què s’han fet d’aquells cavalls que per una cosa o altra no varen córrer de prest? Per molt que els cerc tampoc no els veig al programa. Què els ha passat?

Mestres aquesta pregunta no estigui contestada de forma fiable m’agradaria que salpiquéssim conservar la rosa així com és: un dia de primavera de llum blanca, amb l’hipòdrom ben florit i replè, amb cavalls bons i joves i amb la nostra sang que, segons el que veuen els nostres ulls, comença a bullir.

Un desig? Que enguany guanyi un cavall d’orígens humils, nascut al Pla de Catí, que començà a córrer de jovenet, que es entrenat per Hermés Rigo i manat per Joan Carles Rotger i els propietaris del qual són un bons companys meus. Faig esment, es clar, a Olé, Olé, Mixo.